o se´n recorda de mi? De l´Alcúdia...», li suggereix un funcionari a l'entrada de les Corts a Vicent Torrent (València, 1945), qui tracta de situar-lo en algun record recent, sense èxit. «És que em van fer fill adoptiu allí», resol, dirigint-se a Xavi Sarrià (Barcelona, 1977). És l´excantant d´Obrint Pas qui guia aquesta visita de novells per l´edifici parlamentari, l´únic que sap la porta que va del jardí al vestíbul. «La setmana passada va ser la primera volta que vaig vindre, pel reconeixement a Guillem Agulló», explica, «i realment em va semblar Matrix».
Torrent i Sarrià canten molt menys des de fa dos anys, però continuaran sent les veus d´Al Tall i Obrint Pas el temps que romanguen en la memòria el Tio Canya o La flama. O el Cant dels maulets, tema que va servir com a testimoni generacional i que provoca aquest encontre. «Hauria de ser pel setanta-nou...», arranca Torrent. Així comença una conversa que recorre tres dècades de música en valencià, en clau de «resistència» per als protagonistes.
Història d´una cançó. Efectivament, el tema forma part de Quan el mal ve d´Almansa..., publicat en 1979. «Va ser un atreviment», presumeix un dels artífexs de la lletra, junt amb Manolo Miralles. La música és obra de Ximo Caffarena. «Ens plantejarem, a més de cançons soltes, un cos sobre un tema concret, una cantata. La dels maulets es féu molt popular des del primer moment... Els dolçainers van créixer en aquells anys com la tinya!», riu l´autor.
Aquell tema «de festa i esperança» dóna veu a un grup de maulets en 1707, alçant l´ànim del poble i clamant contra Felip el Borbó. «Allò va ser històric, va crear un referent de la batalla d´Almansa. Pensa d´on veníem, de tots els anys de desmemòria. Al Tall va crear eixe imaginari per als vençuts, els invisibles», emfatitza Sarrià. Vint anys després Obrint Pas recuperà el tema als seus concerts, passat pel seu vernís ska. «Per a nosaltres, la primera generació que va tindre accés a l´escola en valencià, Al Tall era molt important. Féiem el Cant com un homenatge a tota eixa generació i als concerts connectava molt en la gent», recorda Sarrià. Al final decidiren enregistrar-la en Terra (2002), disc «que era un tribut a les arrels valencianes, a Fuster, a Estellés, a Al Tall...». També el cantarien per a En moviment (2005), junt a Al Tall.
La versió d´Obrint Pas, conjunt que ja havia esdevingut un fenomen no només en territori valencià, va aconseguir invocar l´esperit d´una nova generació, al punt de què «per als jóvens va ser més coneguda per Obrint Pas que per Al Tall», admet Torrent.
L´Almansa musical. «Indubtablement el mal encara ve d´Almansa, des d´aquell moment ens han tractat com una colònia», tanca el més veterà dels dos. Sarrià aprofita per a portar la pregunta al seu territori: «Continua la mentalitat de poble colonitzat, per exemple, en la llengua: tenim el prejudici de què és només per a nosaltres i no de cultura universal. Al nostre grup ens deien: ´No podreu cantar fora perquè canteu en valencià´».
L´afirmació serveix per a xafar el terreny del fet viscut, dels anys que ells mateixos senten com un exercici de «resistència» activa per utilitzar la llengua pròpia. Tant Al Tall com Obrint Pas van fer moltes entrevistes en les quals responien a la mateixa qüestió: Per què en valencià? «Ens quedàvem en blanc i moltes vegades déiem ´perquè ens dóna la gana´; tot i que després explicaves que havia de ser una llengua de cultura i que no era una llengua maleïda ni defectuosa...», respon el músic d´Al Tall. «Miquel Gironès, que és molt visceral, deia que no donàrem més entrevistes si ens preguntàvem per això», recorda Sarrià, que incideix en què eixa pregunta «és conseqüència de la colonització». «Als noranta, els grups que començaven cantaven en altres llengües i nosaltres havíem de reivindicar-nos constantment, però vam tindre sort de què eixa primera generació que va créixer en valencià ens va donar suport», postil·la el més jove dels dos.
Si fan la vista enrere, els queda la sensació d´haver heretat la foguera dels pares artístics i amb ella la tasca de mantindre la flama en temps complicats per a la llengua. «Recorde, sobretot, el primer disc de Raimon. No enteníem el que estava passant; nosaltres, que de xiquets pensàvem que la nostra llengua no era per a escriure», rememora Torrent, afegint que potser el trencament que va proposar el seu grup va ser doble: per la llengua i per l´estil: «Encetàrem un meló, el d´unes formes musicals que s´havien explorat molt tímidament; la música de la gent antiga era una cosa totalment desprestigiada, igual que la llengua. I vam decidir fer-la parlant de les coses actuals». Anys després, amb totes les seues influències anglosaxones, Sarrià i companyia agafaren el testimoni i trobaren una altra eixida: «Nosaltres cantàrem en valencià per demostrar que es podia; teníem ganes d´agafar el relleu de les generacions anteriors». Passades dues dècades, Sarrià pensa que eixa «lluita» no ha finalitzat: «Cada vegada som més els qui pensem que, com deia l´Ovidi, ´ja no ens alimenten molles: volem el pa sencer´».
Passat, present... i futur. «Durant molts anys no apareixia cap grup en valencià a la radiotelevisió pública pel fet de cantar en valencià, no per les seues idees; això era molt bèstia i vam acabar veient-lo com a normal». Parla Sarrià de la invisibilitat, d´una doble realitat entre el públic nombrós que acudia als seus concerts i la falta de presència als canals públics, no només en RTVV: «Ens negaven espais públics; l´ajuntament d´aquesta ciutat ha passat molts anys sense programar música en valencià». Per a Torrent i els seus, que havien crescut com a banda als primers anys de democràcia, hi hagué un moment de «profunda decepció»: «Després del franquisme semblava que el país revivia, i al moment tornàrem a ser un món underground», subratlla el d´Al Tall.
Tanmateix, els dos coincideixen en el fet que ara l´escena musical en valencià viu un moment d´eclosió. «Malgrat l´hostilitat institucional es va crear una xarxa de resistència cívica de base, la qual ha fet que avui hi haja milers de jóvens que escolten música en valencià», sosté el cantant d´Obrint Pas. Per una altra banda, l´equilibri, adverteixen els músics, és fràgil. «No s´ha arribat ni de conya a una normalitat», assegura Torrent, «doncs una massa enorme de població no coneix la cançó en valencià».
Els nous grups porten la música en llengua pròpia a estils inexplorats i el panorama ofereix un llistat mai tan ampli, on el missatge ha perdut càrrega política. «És que una cosa és la llengua i altra el discurs polític, però en el cas del País Valencià va tot relacionat: la minorització i la censura arribaven a tal punt que cantar en valencià ja era posicionar-se, com una voluntat de trencament», exposa Sarrià, obrint una finestra de debat per la qual es cola el seu interlocutor: «Hi ha certes opinions dins de la gent que canta en valencià, que vénen a dir una cosa així com que ja no convé mantindre un discurs reivindicatiu perquè això ha llastrat la cançó. No és de veres, la cançó ja estava assenyalada pel mateix fet d'estar feta en valencià».
Precisament ara que ells han baixat de l´escenari, el paisatge es presenta d´un altre color tant per als artistes com per al públic, que té més on escollir. No obstant això, queden reptes per afrontar, com el que presenta el cantant d´Obrint Pas: sobreviure en un mercat global amb una llengua «minoritzada». Creu Sarrià que l´experiència dels darrers anys juga a favor dels músics locals: «Cal donar eines als jóvens perquè siguen el motor creatiu. Ací tenim l´aprenentatge de generacions d´autorrealització demostrant que amb pocs recursos es poden crear xarxes per fer un disc o un concert. Això és un tresor».
