Una de les institucions més original d'Europa compleix sis-cents anys: la Generalitat del Regne de València. Un decisiu òrgan de govern que es generà a partir d'una simple oficina de recaptació i administració d'impostos, el Regne independent de València va constituir una Diputació permanent i un autèntic govern. El nostre estat sobirà tenia com a columnes i norma el diàleg i, com a pràctica, el pactisme. Els tres estaments -poble, nobles i eclesiàstics- raonaven, negociaven i convenien, al si de cadascun, després, entre ells i, finalment, concordaven amb el sobirà, al qual se li atorgaven part dels tributs a canvi de la cessió de parcel·les de poder. Així s'anà constituint i configurant la Generalitat com a alta representació de la sobirania del poble valencià.
Fou un procés original i únic a Occident, facilitat pels Furs de Jaume I, datats el 1238, una autèntica Constitució, amb primerencs trets democràtics de l'exercici del poder reial, en afirmar que «la raó per què un rei deu regnar, majorment sí és per justícia; car aquesta li és donada, que si justícia no fos, les gents no haurien mester rei». Fou un cas únic en una Europa de monarquies absolutes. Aquells Furs, basats en l'igualador dret romà, anaren conformant un república de mercaders, presidida pel rei, que ens va fer més lliures del que s'estilava en aquell temps i del que varem ser a partir de 1707, amb la desfeta d'Almansa i el consegüent Decreto de Nueva Planta en que: «doy por abolidos y derogados todos los referidos fueros, privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas».
El primer pas cap a institució de la Generalitat es va establir en els Furs de València, durant el regnat de Jaume I. Després de la Conquesta, les necessitats econòmiques o militars del monarca determinaren les reunions del rei, allunyat d'una concepció despòtica del poder, amb els estaments (clergues, cavallers i ciutadans), els quals aprofiten l'avinentesa per a oferir els subsidis a canvi d'augmentar la seua capacitat de govern. La més important fou la sessió de 1261, quan el rei jurà guardar perpètuament els Furs de València (és a dir es comprometé restringir el seu poder il·limitat, a governar un estat d'acord amb un codi que recull drets civils i a que la llei no puguera ser modificada capriciosament pel monarca) i que els seus successors també s'obligaren a guardar-los en el mes següent a llur coronació i els promulga com a dret territorial de tot el regne. Així, les Corts Valencianes s'organitzaren i, a la vegada, es consolidaren i obtingueren dels reis la sanció del dret, que pretenien, mentre s'originà la doctrina pactista, que considerava les lleis sancionades pel rei a les Corts com un pacte entre el sobirà i el poble, que no es podia modificar sense el consentiment del rei i de les pròpies Corts.
Un destacat antecedent cal buscar-lo en les Corts celebrades el 24 de juny de 1289 a Monsó, que acordaren institucionalitzar una Diputació del General, una comissió encarregada de recaptar el «donatiu», «servei» o «subsidi», la part dels tributs que es concedia al rei. Un impost conegut amb el nom de «generalitat», una denominació possiblement importada de les «généralités»" franceses.
La Generalitat Valenciana germinà al sí de les Corts Valencianes, un del parlaments més antics d'Europa, expressió de la sobirania de l' independent Regne de València. Unes institucions regulades pels Furs que atorgà en 1238 el rei Jaume I i que tant aproximaven els valencians a una concepció democràtica de l'exercici del poder reial, «la raó per què un rei deu regnar, majorment sí és per justícia; car aquesta li és donada, que si justícia no fos, les gents no haurien mester rei».
Conforme va adquirint personalitat i competències el terme Generalitat va separant-se de la seu etimologia originaria i s'aproxima a la significació jurídica de la paraula general amb la significació de «tota la nació» o «tot el poble», com apareix ja en un document de 1305. En un escrit de les Corts Valencianes de 16 de febrer 1332 el mot general és emprat per a designar precisament «els tres braços de les Corts» conjuntament, perquè representaven el general del Regne de València. Als Furs és usat, per primera volta, en un acte de cort de les Corts convocades a Oriola l'any 1488 per Ferran el Catòlic.
L'organisme, primer, prengué el nom de Deputació del General, i en els seus orígens fou una emanació de les Corts, representatives del General. Al principi, no tenia altra funció que la d'oficina encarregada de recaptar i repartir els impostos que acordaven les Corts, a instàncies dels nostres reis. La petició de diners per part del rei era aprofitada per a arrancar-li drets, llibertats i furs, en el marc d'un sistema pactista. Amb el temps, aquella agència, no sols assoliria el caràcter d'organisme permanent, sinó que aniria diferenciant-se del parlament, sense deslligar-se del control parlamentari.
Les Corts valencianes medievals, constituïdes per tres braços integrats pels ciutadans, els nobles i els eclesiàstics, tenien com a funcions primordials la de legislar, una potestat, en el nostre cas, compartida amb el monarca (un fet singular, únic i molt avançat en l'Europa d'aquell temps), i la d'obtenir els recursos necessaris per al seu propi funcionament i per a fer efectives les ofertes econòmiques als reis. La prestació d'ajudes a la monarquia, sempre minsa de recursos i amb nombroses activitats bèl·liques, obligà sovint a demanar diners als estats que integraven la Corona, la nostra Confederació, Les pròpies Corts nomenarien ben aviat representants de tots els estaments com a administradors.
Una altra originalitat és que la creació de la Generalitat no es pot atribuir a una sessió determinada de les Corts, que es pogués considerar un acte creatiu o un dia emblemàtic. No hi ha un instant sobirà, sinó que la seua gènesi és tot un procés històric al llarg del qual nasqué i cresqué sota l'impuls de la necessitat i la mesura i el compàs marcats per les circumstàncies. En aquest sentit, al segle XIV, les nombroses guerres de Pere el Cerimoniós obligaren a reunir corts amb freqüència, la qual cosa ajudà a enfortir la Diputació del General com a institució permanent. Al segle XV es consolidà la permanència.
L'acta de naixement de la
Generalitat: les Corts de 1417-1418
Alfons III de València el Magnànim necessitava importants fons per a assentar el seu domini sobre el regne de Nàpols. Convocà, des de Barraques, les Corts el dia 2 d'abril de 1417, per al 27 d'abril. Però, l'inici, de fet, es va prorrogar fins el 26 de juny de 1417. Seguint el protocol, en aquella primera sessió el Magnànim exposà la seua proposició. L'endemà juraren el diputats fidelitat al rei i el rei respecte als Furs i privilegis del Regne de València. Els braços entregaren el memorial de greuges comesos des de les darreres corts al rei, que calia reparar abans de qualsevol discussió. Per esmenar els greuges (actes il·legals, abusos, accions danyoses, ofenses, comeses pel rei o per funcionaris reials) s'elegiren els «tractadors» dels braços i del rei. Solventat açò, Alfons III ja va poder el dia 5 de juliol explicar a les Corts els motius de la seua convocatòria: reparar els greuges, pacificar el Regne i demanar un «donatiu» per recuperar el patrimoni reial.
Les Corts es celebraren al convent de Sant Domènec per ser un lloc ideal per a mantindre reunions els tres braços en les seues diferents sales i dependències i plenaris en l'església.
I, la darrera sessió fou el 22 de març de 1418, fa sis-cents anys. En aquesta assemblea, segons costum, es publicaren les reparacions dels greuges, els nous furs (el poble valencià tenia una constitució oberta, no tancada, inamovible ni sacralitzada) aprovats, el «donatiu» de 189.000 florins al rei (60.000 florins per a recuperar el patrimoni reial), com usar-los i aconseguir-los i l'estructura administrativa encarregada de gestionar-los, és a dir, la Diputació del General o Generalitat, la institució que es consolida en aquestes Corts. La qual cosa facilita la consideració de les Corts de 1417-1418 com a l'acta de naixement de la Generalitat: «Item que lo ofici de la Diputació e dels altres oficials de les Generalitats cessen. E sien elets novellament oficials que regeixquen així tots los fets del General antic com los fets de la Generalitat de la present proferta. E sien elets sis deputats, dos de cascun braç, per los quals -e no per vós senyor rei- totes coses...sien administrades, fetes o complides amb acabament».
Les necessitats reiterades de fons i l'habilitat dels pactisme anaren configurant un poder executiu, diferent del de les Corts, malgrat haver nascut d'elles. La primerenca i incipient Generalitat ja actuava, tan si eren reunides les Corts com si no, la qual cosa li donava un evident pes polític, sobre tot quan no hi havia sessions parlamentaries. Els diputats designats per a governar la Generalitat tenien a les mans un formidable instrument econòmic: tot el sistema financer del Regne de València. El contrapès, que mantenia l'equilibri polític era el control intermitent parlamentari de la gestió del diputats de la Generalitat, basat en el nomenament dels càrrecs i en la seua renovació triennal per part de les Corts.
Les Corts de 1510, reunides per Ferran II, reorganitzaren la Generalitat, disposant-la a assolir la seua plenitud i consolidant el seu poder executiu.
El 25 d'abril de 1707 el poble valencià fou vençut en la batalla d'Almansa i immediatament fou ocupat el regne de València per la tropes franco-castellanes de Felipe V.
La Generalitat fou suprimida de manera gradual, perquè era necessària per a mantindre l'estructura financera del país conquistat. Així, el 30 de maig de 1707 el primer rei Borbó va resoldre prohibir les juntes d'estaments, les quals, segons les Corts de 1645, podien demanar al rei la revocació dels contrafurs. El 29 de juny del mateix any dictà el decret de Nueva Planta, que arrabassà tot el dret valencià vigent i subjectà el regne al dret de Castella. El novembre de 1708 ordenà que els diputats de la Generalitat només foren administradors. L'agost de 1709 el mateixos diputats quedaven subordinats a un superintendent castellà. Així es va extingir la Generalitat valenciana perquè Felipe V, per ser «reos de rebelión» decretà la seua autocràtica «voluntad de que éstos (els Furs) se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene... sin diferencia alguna en nada». Liquidada «por el justo derecho de conquista que ha hecho mis armas».
