Un amic m'ha fet arribar una necrològica publicada al diari Levante. Es tracta d'un grosser article escrit per un il·lustrat professor de la ciutat, recentment enlairat a la direcció de la Institució Alfons el Magnànim. Després de llegir-lo dues vegades, m'he quedat bocabadat. Fa la gracieta d'escarnir alguns dels grups de folk més representatius dels anys setanta al País Valencià: Cuixa i Al Tall. I agafant un dels temes més significatius del grup Al Tall (El tio Canya) —cançó emblemàtica i reivindicativa de l'ús del valencià, a la que anomena «insufrible»—, afig que ha mort i que «sus berridos en vida se escuchaban en un kilómetro a la redonda», i que eixos «grupúsculos musicales y cantautores [...] tenían en común dos cosas: su escasa valía y la vana pretensión de destruir la societat de consum». Segurament, repassant-se el diccionari de sinònims, comença a fer el pi dient: «los más avisados éramos conscientes de que al tío Canya li quedaven dos tallades de monyo» i que aquests grups musicals «acabaron consumidos por las drogas, el alcohol y la incuria intelectual».
Feia molt de temps que no havia llegit un article amb més ressentiment, disfressat amb clau d'humor, ni amb més grosseria, desencert i fora de lloc que aquest, en què anuncia la mort del tio Canya, i en el qual, amb una nova gracieta i exercici lingüístic acaba dient-li: «resquiescat in pace».
No m'agraden gens aquests escrits visionaris, plens de petulància i complaença. Sols des de la modèstia i l'argumentació tenen validesa les paraules; no des de l'arrogància, la insolència i l'insult. Com és possible que haja estat escrit aquest text per una persona immersa en el món de l'educació i que té la direcció de la Institució Alfons el Magnànim?
No puc acabar aquest escrit sense reproduir unes paraules que prenc prestades de l'escriptor i periodista Manuel Vicent, publicades ja fa algun temps en una columna periodística: «Este país nuestro sufre hoy una avalancha de vulgaridad insoportable. Las cámaras y los micrófonos están al servicio de cualquier mono patán que busque, a como dé lugar, sus cinco minutos de gloria, a cambio de humillar a toda la sociedad». Aquesta columna periodística portava el títol: «Tener clase».
