La gestió racional del residus sòlids urbans, el fem que tots produïm i que amb el sistema de vida que duem, és cada vegada de major volum i perillositat, té al País Valencià, com a la resta de societats occidentals, una història recent plena d'enfrontaments i conflictes. El 1983 la Diputació de València, aleshores presidida per Manuel Girona ja va haver de crear un Pla Director de RSU davant les primeres manifestacions del problema i les primeres reaccions de la societat civil organitzada. Deu anys després, amb la Diputació de Clementina Ródenas es va crear GIRSA, una empresa pública per a integrar als municipis en la problemàtica que el fem duia i encara du aparellada. Tot i això, molt aviat l'àrea metropolitana de València entrà, mitjançant l'antic Consell Metropolità de l'Horta, en conflicte frontal amb el municipi de Bugarra per causa de l'abocador que rebia tot el fem provinent de València. Tot això produí que al 1997 l'opció de l'abocador de Montroi, alternativa a Bugarra, també acabara tancant-se, justament el mateix any en que s'encetaren les mobilitzacions ciutadanes pel tancament de la planta d'Ador a la comarca de la Safor.
Al 2002 es projectà enviar el fem de la ciutat de València i la seua àrea metropolitana a Zarra, amb semblant resultat que en Bugarra o Montroi. Des del 2004 una nova fase s'encetà en la llarga sèrie de conflictes per la ubicació de macroabocadors quan la Justícia sentencià el tancament de l'abocador d´Ador, instat per una sèrie de pobles propers que es veien afectats directament per les filtracions i la pudor d'aqueixa instal·lació. Immediatament després, l'Alcúdia, Ribera Alta, denuncià la presencia de l'abocador i planta de tractament de Guadassuar, obrint ja de forma clara la via judicial com a sistema per a resoldre allò que els polítics eren incapaços de gestionar. La resposta va ser la creació de Plans de Gestió de Residus Sòlids a nivell provincial on s'integraven Generalitat, Diputació i municipis. D'aquesta estructura administrativa nova va nàixer la proposta d'ubicar un macroabocador a Llanera de Ranes, la Costera, adjudicant-se les obres el 2009, projecte avui abandonat. La realitat sembla senyalar-nos que el problema es troba, a banda de la manifestada incapacitat de la nostra classe política, dins de la concepció del sistema de gestió. Des que en democràcia es va fer palesa la necessitat de fer front a la qüestió d'on i com depositar el nostre fem, sempre s'ha pretès crear grans instal·lacions que, òbviament, desarticulen pel seu propi pes i qualitat qualsevol altra possibilitat de desenvolupament del territori que té la mala fortuna d'acollir-les.
Ara, una vegada desestimat judicialment el macroabocador localitzat a Llanera de Ranes „potser gràcies a les mobilitzacions realitzades per la societat civil al voltant de la Plataforma contra el macroabocador, les pressions d'alguns regidors i regidores (teníem a l'horitzó les eleccions municipals)...„i una vegada està buidat el cel polític local, comarcal... „ha passat ja mes d'un any de nous governs municipals!„ i també amb una estructura política nova al COR i, a més a més, polític-tècnica: un nou gerent, en olor de tecnòcrates i neoliberals, està assumint la guia d'aquest negociat, esperem, les gents que hem decidit viure als territoris valencians de la Canal de Navarrés, la Costera... pacientment esperem, no tornar a ser agredides ni obviades per mesures sense cap ni peus que incoherentment traslladen els greus problemes urbans com ara els residus a les nostres terres; com deia, ja fa molts anys Josep Vicent Marqués, en la venturosa campanya electoral de 1979, assumim i volem unes terres de el Caroig «sense fam, sense fum, sense fem».
Moneda de canvi, no. Tampoc voldríem ser moneda de canvi ni resolució de vells problemes „deutes municipals, equipaments gegantins sense utilitzar, escassos pressupostos municipals, desenvolupament tendent a zero...„ amb nous problemes (contaminació ambiental „aire, terres...„, acústica, etc.) que s'afegeixen als que ja en tenim i, a més a més, entren en forta contradicció amb els camins elegits per la immensa majoria dels municipis de les terres de el Caroig per a ben viure (agricultura i ramaderia ecològica; produccions artesanals; recuperació i posada en valor de tradicions i costums; recuperació i rehabilitació del patrimoni; turisme i gastronomia; silvicultura ecològica i sostenible; etc.) i que tant la Diputació de València com la Generalitat Valenciana haurien de promoure, sostenir i, a més a més, emparar, tant aquests camins com la ciutadania d'aquestes terres, de regadiu i de secà, de muntanya i de pla, que són les que fan les tasques i treballs per al seu manteniment i materialització com a territori viu.
No podríem entendre que, novament, els diferents àmbits polítics de pressa de decisions i de gestió „des d'ajuntaments a mancomunitats; des de la corporació provincial fins la conselleria d'Agricultura passant per qualsevol altra instància de govern„, sense trellat i sense dir ni piu foren, d'alguna manera, els botxins de les esperances i desigs de ben viure de les dones i homes de les colossals terres de el Caroig i ens feren un present, tot col·locant-nos un microabocador „que després podria esdevenir un macroabocador, en virtut de les circumstàncies, clar„, un present que, ubicat per casualitat a cavall entre els termes d'Énguera i Vallada, com diu la dita popular, només seria el present de les tres figues?
