Corrien els anys 20 quan el militar i compositor Vicente Terol Gandia va intentar dotar a Xàtiva d'una gran orquestra formada pels millors músics de les societats musicals locals i del regiment Otumba, adscrit llavors a la caserna de Sant Francesc, al qual pertanyia el popularment conegut com a mestre Terol. Després de passar per Alcazarquivir i Salamanca, tornava a la seua ciutat amb la il.lusió de fer i ensenyar música. El projecte de Sinfónica Setabense deseguida trobà gran recolzament entre la societat civil d'una ciutat amant de la música lligada a la celebració d'efemèrides polítiques, religioses, o a l'oci en forma de balls i concerts de bandes. Ara es volia donar un pas més enllà, i popularitzar l'alta música de les filhamòrniques de les grans capitals, i fer que els xativins s'acostumaren a sentir a Mozart, Beethoven i Schubert, sense haver de desplaçar-se a València, Madrid o Barcelona.
Així el mestre Terol va fer front a infinitat de problemes com la falta d'instruments i de músics per cobrir els elements necessaris per organitzar una gran orquestra, on faltaven sobre tot violins, i un piano que sonarà bé. A més d'un local on assajar i ficar en ordre a uns músics aficionats, acostumats a tocar en bandes, i no a formar part d'un maremàgnum tan complicat, on es combinaven desenes de músics, agrupats en quatre seccions: dos de vent, dividits en metall i fusta; i altres dos, que agrupaven els instruments de percusió i corda. Però afortunadament ben aviat trobarem el recolzament de les classes benestants, entre ells Bruschetti o Fabra, i tants altres, que ajudaren a portar professors d'instruments, i sobre tot a crear escola, per tal de cobrir les necessitats musicals d'una gran orquestra.
Una fama en augment. Entre els anys 25 i 30 del passat segle, el mestre Terol va conseguir disciplinar i organitzar un orquestra batejada com l'Espanyoleto, que poc a poc va atraure a un públic que fugia d'aquest tipus de música, per considerar-la avorrida, o millor dit com a desconeguda, o cosa de rics, ja que hem de pensar que per sentir actuar una gran orquestra de nivell, calia viure a una gran ciutat i tindre una bona butxaca. En principi, la naixent Sinfónica Setabense del Españoleto va anar actuant en tots els grans espais lúdics de Xàtiva: el Gran Teatro, el Salón Setabense, El Casino o el Círculo Mercantil, i per molts pobles de la rodalia, sense en principi gran èxit de públic, més que els incondicionals socis de les societats musicals. Però el rebuig inicial per desconeixement es transformà ben ràpid, i els concerts van anar omplint-se de públic, però amb les limitacions pròpies d'una orquestra on faltava de tot, i a base d'esforç i il.lusió, conseguiren interpretar amb dignitat una V sinfonía de Beethoven, un Largheto del quinto en la, de Mozart; un Aida, de Verdi; un Córdoba, d'Albéniz; o fer temes més populars i coneguts entre la gent com Una nit d'albaes; o Es chopà hasta la moma, de Giner.
A més actuaren conjuntament amb orquestres professionals com la Sinfónica de Madrid, dirigida pel mestre Arbós, la qual preneren com a espill i exemple a seguir durant les actuacions al Gran Teatre de Xàtiva, on interpretaren reiteradament per petició del públic, les obres: Capricho Español, de Rimsky-Korsakoff; o Tannhaüser, de Wagner. A més van conviure també amb altra gran forma de divulgar la música de les filharmòniques, d'una forma menys seriosa i més divertida, com va ser la Agrupación Musical del Empastre, amb la qual compartiren espai escènic al Salón Setabense en alguna ocasió, i que foren curiosament creadors d'adaptacions musicals dels grans clàssics, i de paròdies sobre la disciplina i organització d'uns músics renuents a seguir la batuta del director. Un singular espectacle dins de la musicologia valenciana, i que posteriorment s'associà al món dels bous de la mà del torero Rafael Dutrús Zamora, popularment conegut com el Llapisera, i que va convertir en moltes ocasions la plaça de bous, també en un espai musical cómico-taurino.
Sembla que la Simfònica de l'Espanyoleto va desaparèixer quan el regiment Otumba va ser traslladat de Xàtiva, el que va comportar la renúncia a la direcció de Vicente en emigrar a Castelló, el seu nou destí militar. En agraïment al seu esforç, i juntament amb els seus germans, també musics i compositors de sarsueles i himnes a Xàtiva, la ciutat rotulà un carrer amb el nom de Germans Terol Gandia. Així, en opinió de l'advocat i periodista Fabra, el mestre Terol va marxar quan tenia «...la satisfacción del tenaz artista que poco a poco va conquistando el ideal de crear una orquesta, una verdadera orquesta para su querida Játiva, superando un camino sembrado de espinas...». L'evolució de les nostres societats musicals ens fa pensar que la seua lluita no va morir amb ell, malgrat els fracassats intents posteriors per reviscolar-la, i esperem que amb les noves conjuntures polítiques no s'esborre als Terol del nomenclàtor urbà de Xàtiva, per la seua condició de militars en temps difícils.
