El concepte de participació va ser protagonista als programes de les candidatures d'unitat popular. En breu es compliran dos anys des de que arribàrem a les institucions i els i les qui van aconseguir formar govern han fet tímides incursions en aquest sentit: pressupostos participatius, consells de barri o exemples de democràcia directa com les consultes ciutadanes. Donar poder i capacitat de decisió a la gent fa menys necessària la representació i escoltar i compartir són llocs estranys en el món feroçment competitiu dels partits.
A Catarroja s'està implementant un procés de participació ciutadana per a la necessària remodelació de l'Avinguda Diputació, en el marc espacial de la qual convergeixen quatre centres educatius, museus, el poliesportiu i l'Auditori. És el primer d'aquestes característiques, ja que la presentada per a EDUSI va ser mes bé una grollera posada en escena per a optar als fons de la UE. Desgraciadament, els temps de la política institucional poques vegades connecten amb els temps de la ciutadania i per tant, amb els processos participatius. La necessitat de presentar i aprovar el projecte enguany i inaugurar abans de les eleccions de 2019 per a presentar una de les "grans obres" de la legislatura fan que el procés participatiu s'haja concentrat en tan sol dos mesos.
Així, ens trobem amb un equip motivat de professionals esprement el poc temps del que disposen: reunions amb associacions, treball de camp, una taula redona i un taller per a arreplegar les posicions de veïns i veïnes, els possibles conflictes, necessitats i solucions que es plantegen des del carrer. Seria un error que tot aquest procés se simplificara en la problematització entre cotxes i arbres. També és ingenu pensar que hi ha solucions neutrals als múltiples conflictes que es donen. La participació no es limita a arreplegar l'opinió de la ciutadania com si d'una foto fixa es tractara i tampoc a buscar un consens idíl·lic impossible. És obvi que on hi ha un escocell no pot existir una plaça d'aparcament. És en el moment de l'elecció on és necessari prendre partit. Fins ara, podríem dir que en el conflicte normalment s'han privilegiat als grups de poder: els adults front als xiquets i les xiquetes, els homes front a les dones o els cotxes front a les bicicletes. Allò òptim seria que col·lectius oprimits anaren inclosos en el procés a través d'un altre tipus de dinàmiques i formaren part de la presa de decisions.
Perquè el procés de participació tinga èxit, és necessari subordinar l'interès personal als drets col·lectius: prioritzar el dret al joc, a la salut o a un medi ambient net. La discussió ha de girar entorn del model de ciutat que volem: una Catarroja que siga una llar on ser i estar o una Catarroja com no-lloc reduïda a un espai de circulació de mercaderies, cotxes o vianants. Perquè eixe model de ciutat requereix pensar en el que anem a llegar, en les generacions futures. Amb 70 anys, el meu iaio va decidir plantar una figuera en la casa del poble. No sé si va ser conscient o no que segurament no podria gaudir molt de temps de la seua ombra. 30 anys després, ell ja no està, però els seus néts podem tombar-nos a recordar-lo baix les seues verdes i grans branques.
