Fins a quan el mite de les infraestructures?

Al recent debat sobre política general, el president Camps ha tornat a anunciar un nou Pla d´Infraestructures Estratègiques (llegiu-hi: infraestructures de transport, quasi exclusivament) valorat en més de 25.000 milions d´euros. Una valoració prima facie d´aquest anunci hauria de remarcar dues qüestions. La primera és molt evident, Camps ha tractat de fer una proposta ben grossa amb el doble objectiu de fer veure que actua davant la crisi i provar de desviar l´atenció sobre la seua responsabilitat en el cas Gürtel. L´altra potser no ho és tant. Es tracta exclusivament d´això: d´un anunci. Com tants d´altres que ha fet de manera reiterada (l´ectoplàsmic Pla Confiança, sense anar més lluny), no passarà d´una llista eclèctica de propostes velles i noves, sense cap tipus de justificació, planificació, ni, molt menys encara, crèdits garantits.
Hauríem, però, d´anar una mica més enllà. Hauríem de reflexionar amb profunditat sobre quantes infraestructures en necessitem i, el que és més important encara, de quin tipus són les que realment ens calen. Partim d´una pretesa realitat que tenia un sentit als primers anys de la democràcia: l´endarreriment en dotacions provocat per la migradesa inversora de la dictadura, provocada, sobretot, pel subdesenvolupament fiscal franquista. Ara, després de tres dècades construint autopistes, és ben difícil sostindre que ens trobem endarrerits en aquest camp. Més bé a l´inrevés, objectivament disposem de més carreteres desdoblades de les que ens calen.
I no sols és que es projecten i s´executen autovies innecessàries mentre que altres que podrien tindre una major justificació veuen les seues obres dilatades incomprensiblement en el temps (l´autovia central, per exemple), o assistim atònits a la negativa de l´administració a l´alliberament del peatge de l´AP7. Ens trobem davant obres que comporten una sèrie considerable de perjudicis ambientals i que suposen un greu menyscabament de la qualitat de vida de les persones. I no estic parlant soles de les agressions paisatgístiques o als ecosistemes que suposen la seua construcció, que ja haurien de provocar serioses reflexions sobre la proliferació d´aquestes vies. Em referesc, també, als no tan evidents efectes perversos del foment del transport privat que hi comporten. La multiplicació de les emissions de CO2 i les seues repercussions sobre el canvi climàtic n´és un. L´altre (íntimament relacionat) és el malbaratament en el consum d´energia; probablement molts lectors no saben que una doble via de ferrocarril convencional té la mateixa capacitat de transport que una autovia... de nou carrils per sentit!
Si açò no fora prou, els efectes econòmics d´aquestes vies de transport són molt qüestionables i, per suposat, molt inferiors al que ens diuen i la gent habitualment suposa. Ni pel que fa a la construcció de les mateixes (que generen poca oferta de mà d´obra i beneficien quasi exclusivament les grans constructores) ni pel que fa a les externalitats (efectes sobre el conjunt de l´economia) que hi generen.
Les alternatives són clares i factibles. Els diners invertits en l´AVE i una bona part de les autovies podrien haver estat dedicats a la creació d´una xarxa de transport sostenible basada en el ferrocarril convencional (rodalies i mercaderies), tramvies i petites infraestructures intermodals (estacions, particularment). Caldria haver millorat de forma decidida la seguretat de les carreteres comarcals. Caldria haver fomentat un model urbà compacte que primara l´accessibilitat (al treball i als serveis) i permetera l´ús d´altres formes de transport (a peu i en bicicleta). Els efectes agregats hagueren estat similars des del punt de vista macro-econòmic, s´hauria creat major ocupació i s´hauria millorat la qualitat de vida de les persones que, per exemple (i amb això seria suficient), s´estalviarien moltíssimes hores d´embussos de tràfic.
No és impossible, no és difícil. Tan sols cal prendre consciència i treballar col·lectivament per tal d´aconseguir-ho. I, per suposat, no confiar en les alternatives polítiques que actuen en el sentit contrari a la sostenibilitat social i ambiental. Som-hi!