La iniciativa legislativa popular presentada en el Parlament català per a prohibir les corregides de bous a Catalunya ha tornat a revifar el debat entre els anomenats «taurins» i «antitaurins». Estos últims sustenten la seua postura en el fet que la correguda de bous és un acte de tortura animal cruel i inadmissible, mentre que els protaurins defensen la tauromàquia afirmant que és un art i una tradició. I la qüestió és que els partidaris de les corregudes de bous tenen raó, però és una raó què, en última instància, se´ls acaba girant en contra.
Efectivament, les corregudes de bous són una manifestació tradicional molt arrelada a la Península Ibèrica. A més a més, són una forma ben singular d´expressió artística, farcida de valors estètics i elements creatius. Dit clar i ras: el toreig és un art. El problema, amb tot, és si es tracta d´un art legítim en els temps que corren.
El toreig és un art i el torero és l´artista, un artista abillat de «llums» que expressa la seua creativitat amb unes ferramentes, uns sabers i unes tècniques lligades al geni de la inspiració. L´acte de creació artística del torero és la faena, articulada en suertes, que li fa al bou brau, la extraordinària força animal del qual ha de doblegar fins la seua mort mitjançant una violència ritual, sagnant i dosificada.
Però, a diferència d´altres artistes, que realitzen la seua obra sobre un suport inanimat (el llenç del pintor, la pedra o ferro de l´escultor, el film del cineasta, el paper de l´escriptor, l´escenari de l´actor o el músic o el mur del graffiter), el torero necessita un ésser viu, el bou de lídia, a fi d´executar la seua obra. Esta precisa, a més, de la imprevisibilitat i el risc inherents a la bravura del bou, el sacrifici ritual del qual culmina amb mutilacions al seu cos vençut, que certifiquen el grau de triomf de l´artista.
El problema és que està creixent una sensibilitat, tant local com global, que soscava els ciments de la legitimitat sobre la qual se sustenta l´art del toreig. No està de més recordar que la legitimitat és sempre variable perquè és aquella qualitat que permet que els pobles i els individus accepten, sense excessiva coerció i de manera provisional, l´autoritat d´una institució encarnada en persones i considerada portadora de valors compartits. I és tot just la legitimitat que fins ara gaudien les corregudes de bous, considerades com a institucions culturals, la que està sent erosionada precisament pel canvi general de sensibilitats i valors.
Efectivament, en un context de globalització accelerada s´estenen diverses sensibilitats responsables del progressiu canvi de legitimitat. D´una banda la cada vegada més arrelada sensibilitat mediambientalista i conservacionista, mare dels moviments ecologistes i de protecció animal; d´altra banda l´expansió d´un humanitarisme pacifista, defensor dels drets humans i dels animals, i totes dues lligades a la creixent influència ètica tant dels grans organismes globals encarregats de vetllar per estos drets, com d´una emergent societat civil global poc amiga de les expressions culturals violentes. Tot plegat va creant el brou de cultiu perquè l´art taurí es veja obertament qüestionat, no tant com a art, sinó com a art legítim, atès que és un art lligat a la celebració de la mort en un context universal que tendeix a exaltar la celebració de la vida.
I ací no són de massa pes els arguments sobre el tarannà més o menys espanyolista de la fiesta nacional, perquè és una pràctica que ultrapassa amb escreix les fronteres espanyoles, ni l´argument de l´excepció cultural o del caràcter de «patrimoni cultural» del toreig artístic, perquè, al remat, allò qüestionat és la compatibilitat d´esta forma d´expressió artística amb els referents ètics i estètics universalistes que van obrint-se pas amb l´avanç de la globalització i donen sentit al propi concepte de patrimoni cultural. En eixe sentit, la desaparició o remodelació de l´art del toreig sols és una qüestió de temps, i només hi ha una possibilitat raonable per a la seua supervivència: conservar l´art taurí però sense el concurs manifest del bou, si és que això és realment possible.
Professor de Sociologia. Universitat de València
