Fa temps que observe que el futbol s'ha convertit només en una escaparata de vanitats consentides, una mena de mostrari d'insolències del que la premsa viu a cos de rei i l'aficionat participa entre bocabadat i abduït. L'esport (rei) s'ha transvestit en un mirall on la societat es reflecteix amb crua nitidesa, sobretot en circumstàncies com les presents en què no poques famílies o estan passant-ho francament mal o estan al caure. No és demagògia, és futbol.
Tanmateix, aliens a les dificultats per les que passen els ciutadans d'a peu, els mortals de carn i ossos, els futbolistes, els entrenadors i tota la cohort de representants legals, comissionistes... que pul·lulen al voltant dels directius dels clubs (vull dir, societats anònimes esportives en la seua majoria) fan i desfan tractes més que milionaris desvergonyidament. Traspassos, clàusules, assegurances, intercanvis, cessions... obnubilen l'opinió pública i, alhora, provoquen filies i fòbies entre els acèrrims d'uns o altres escuts. La passió està servida.
Des que finalitzara la darrera temporada i –una vegada més- el Barça es coronara com el millor equip del món (des de fa dos anys no hi ha conjunt que rivalitze en joc, gols, espectacle i títols), la competència (el R. Madrid, per a ser exactes) no es conformà amb el paper de comparsa i fixà com objectiu aconseguir els serveis de Xosé Mourinho, un coach que ho ha guanyat quasi tot allà on ha estat; això si, fent (mal)gastar autèntiques fortunes per a fer d'un planter dos equips, de vint-i-tants jugadors una constel·lació.
Eixa és, al capdavall, la fórmula fàcil de l'èxit: soterrar un capital en inversions d'allò més espúries, endeutar fins el formigó dels ciments dels estadis l'alegre economia de les SAE i de les que no ho són (R. Madrid, FC Barcelona o Ath. de Bilbao), ja que en açò del futbol –com, per exemple, en les autonomies- també hi ha clubs de primera i de segona categories.
No sé si el club més llorejat de la Terra podrà arravatar-li als de la Masia, a algun altre transatlàntic europeu o a una patera perduda (cas de l'Alcorcón, verbigràcia) algun títol aquesta campanya. Podria ser, com de fet estigué a punt de succeir el maig passat de la mà de l'injustament defenestrat Pellegrini i la col·laboració de C. Ronaldo & cia., però no ho tindrà fàcil aquest portugués capritxós i mediàtic que no sé si plora més que mama o es queixa més que parla.
Ell, com altres de la mateixa corda, sap que jugar amb les cartes marcades sempre és més fàcil que fer-ho amb només algun comodí; sobretot perquè en cas de triomfar serà mèrit quasi exclusiu d'ell i en cas de fracassar passarà la minuta i "adiós muy buenas", a per una altra bicoca.
Total, si per fer bé el teu treball i amb totes les garanties et tracten com a un déu, jo també vull ser Mourinho, què carai!
