Hi ha una incòmoda pregunta que qualsevol observador sensible de la realitat valenciana no pot evitar fer-se: com és possible que la dreta indígena, després de la seua nefasta gestió i les ombres de corrupció que l´envolten, estiga novament en condicions d´arrasar electoralment? En estes mateixes planes, fa uns dies, el professor Gustavo Zaragoza oferia una explicació: la dreta ha sigut capaç de generar en la ciutadania una major confiança i il·lusió en un projecte col·lectiu, mentre que l´esquerra s´ha estancat en la denúncia de les mentides i afers tèrbols dels conservadors. Una opinió que compartim i a partir de la qual voldríem plantejar alguna reflexió.
Per això, cal partir del fet que en les societats de la modernitat avançada predomina la desorientació i el desencantament. La decadència de les grans narratives de progrés, la multiplicació de les crisis, l´agressivitat creixent, l´augment de la por i la generació d´un estat d´inseguretat, incertesa, ansietat i risc, fan que manquen nous i engrescadors projectes de desenvolupament col·lectiu. Mentrestant, un histèric neoliberalisme gestiona la desfeta i l´agreuja notablement, com s´està comprovant en l´actual crisi econòmica. Si en el cas valencià a això sumem la barreja de sentiments d´inferioritat, dificultat d´encaix a Espanya i la percepció de greuge comparatiu amb unes altres regions de l´Estat, tenim el camp preparat per a una força política potent que sàpia vendre il·lusió i confiança en el futur.
Amb tot, faríem millor de dir una sensació d´il·lusió i confiança, que és allò que la dreta valenciana ha sabut vendre magistralment. Sobretot perquè els seus estrategues han captat a la perfecció allò que Jean Baudrillard anomenava la «cultura del simulacre» i Gilles Lipovetsky, la «societat de l´hiperconsum». És a dir, han captat que allò que es tracta de vendre no és una pel·lícula, que no està ni feta, sinó el tràiler de la pel·lícula futura. Es ven una escenificació, un avanç del que podria ser, una representació il·lusòria d´una possible i desitjada realitat a base de grans projectes i grans esdeveniments, que han de ser espectaculars i contundents com els fragments d´un bon tràiler, eixe que et deixa convençut que has d´anar a vore la pel·lícula...
A això hem de sumar una decebedora realitat: una gran part de la ciutadania no és tan madura ni responsable com ens agradaria. Més prompte es mou, atrapada en una mena d´infantilisme col·lectiu, per la necessitat de gratificació immediata i el consum compulsiu de productes de fàcil digestió. I això és el que ven eficaçment la dreta: un producte de fantasia —en este cas, la sensació de ser importants en el món— amb mitjans de superproducció, un producte que promet èxit o, millor dir, la sensació d´èxit, perquè en el món hipermodern el mercat ven més sensacions que no productes objectius, més emocions efímeres que no projectes raonables i argumentats.
En el supermercat global això és el que triomfa, i la dreta local ha sabut aplicar les regles bàsiques. Enfront d´això, l´esquerra clàssica roman impotent, enfangada per misèries internes, maneres de fer fossilitzades i manca de projectes originals i rigorosos. I només li queden dues opcions: o pujar-se al carro dels venedors de fum, anunciant una fantasia diferent, o recórrer a la imaginació i fer les coses d´una altra manera, per a il·lusionar realment la gent. Si no, la cosa pinta lletja. I els de sempre, tan contents.
Professor de Sociologia. Universitat de València
