Wangari Maathai no és tan coneguda com Al Gore, però quatre anys abans que el polític nord-americà, aquesta dona de Kènia va aconseguir el Premi Nobel per la Pau (2004). No va ser per una tasca sobtada en la divulgació dels riscos del canvi climàtic, sinó pel lideratge ambiental i el treball desenvolupat durant més de tres dècades en defensa del medi, la democràcia, la igualtat i la pau. Sovint se l´ha anomenada com la «dona arbre» pel seu compromís amb la lluita contra la deforestació i els drets de la dona, ja que el 1977 va crear el Moviment del Cinturó Verd, el qual aspirava a unir Àfrica des de l´Atlàntic a l´Índic. I no sols es va aconseguir plantar al voltant de 47 milions d´arbres, sinó que Maathai, amb una trajectòria exemplar, va esdevindre un referent de l´ecofeminisme i la justícia social al món sencer.

La veu de Wangari Maathai es va apagar diumenge passat a Nairobi, als 71 anys, tres mesos abans de començar la cimera de Durban sobre canvi climàtic on s´ha —o s´hauria— d´arribar a un nou compromís internacional de reducció dels gasos d´efecte hibernacle per tal de continuar els acords del protocol de Kyoto. Tot i la popularitat del personatge i les metes aconseguides pel desenvolupament sostenible, la desaparició de Maathai s´ha donat a conéixer de manera discreta, com sovint succeeix amb les qüestions ambientals i culturals, massa molestes per a les prioritats del model socioeconòmic actual.

Aquests dies vivim, i patim, la diagnosi precipitada del nostre sistema de benestar, ancorat en la prepotència financera. L´alarma de la gran maquinària s´ha disparat en l´àmbit dels serveis públics: la salut, l´educació, la cultura o la investigació. Però, on queden les inversions en medi ambient? Tots els avanços en consciència ecològica, en responsabilitat ambiental o en desenvolupament sostenible de la nostra societat sembla que han quedat en l´oblit. Sabem el deute farmacèutic i el cost de les escoles públiques i concertades (cada dia més). Tanmateix, desconeixem les factures pendents, els projectes inacabats i les actuacions estrangulades de la Conselleria de Medi Ambient, ara unida a Infraestructures i Territori, sota la direcció d´Isabel Bonig. Malgrat que aquests projectes són fonamentals per a la nostra qualitat de vida i de les generacions futures.

Les veus que es fan sentir aquests dies al territori valencià no són gens ambientalistes, ni tampoc respectuoses amb el coneixement. Com a penyora, el president de la Diputació de València, Alfonso Rus, assegurava aquesta setmana que a la seua institució li sobraven moltes coses, entre elles els museus. Potser té raó, però podria haver seleccionat un altre exemple que evitara el menyspreu a la cultura. Hi ha veus i veus.