27 de septiembre de 2015
27.09.2015

L'Església valenciana i l'Església catalana

27.09.2015 | 04:15

Més enllà de la proximitat, per raons de veïnatge i de cultura, de l´Església valenciana i l´Església catalana, fins al punt de compartir fins i tot un territori comú, per les parròquies valencianes i catalanes que pertanyen a la diòcesi de Tortosa, aquestes dues Esglésies s´han ignorat al llarg del temps. En un cas, per part de l´Església catalana, per prudència, per evitar suspicàcies i per por de ser acusada de prepotència o d´intent de domini o de colonització. I tots podem recordar la Batalla de València. I pel que fa a l´Església valenciana, perquè la jerarquia mai s´ha arrelat al país, i mai ha sentit com a pròpia la nostra llengua i la nostra cultura. Per això mateix l´Església valenciana (que als seminaris prohibia parlar en valencià) no ha tingut cap necessitat d´estrènyer els lligams culturals amb l´Eglésia catalana, malgrat que els cristians valencians i els catalans compartim una mateixa fe i una mateixa llengua.

En l´actualitat són tres els bisbes valencians que estan al capdavant de tres diòcesis catalanes, però n´hi han hagut altres bisbes valencians a Catalunya en els últims trenta anys, tots ells plenament integrats en les diòcesis que els han acollit. En canvi, pel que fa als bisbes catalans a les diòcesis valencianes, han estat ben escassos. Només la diòcesi de Sogorb-Castelló ha tingut dos pastors nascuts més al nord del riu Sènia: el bisbe Josep Pont i Gol (1951-1970) i el bisbe Josep Mª Cases Deordal (1970-1996). I és que als bisbats valencians, a excepció de Tortosa (que té territori valencià) en els últims cinquanta anys hem tingut majoritàriament bisbes castellans, i també un navarrès, un mallorquí i dos valencians, Pablo Barrachina a Oriola-Alacant, de 1954 a 1989 i Juan Antonio Reig a Sogorb-Castelló, de 1996 a 2005, a més del bisbe Rafael González Moralejo, primer, auxiliar de l´arquebisbe Olaechea, i a la dimissió d´aquest, el 1966, fou quan estigué al capdavant de la diòcesi de València fins el 1969. També hi ha hagut el bisbe auxiliar Rafael Sanus i altres auxiliars valencians dels arquebisbes de València, i un d´Oriola-Alacant, que després han passat a diòcesis espanyoles. En l´actualitat hi ha com a bisbes valencians, el cardenal Cañizares i el seu auxiliar Esteban Escudero, a l´arquebisbat de València i el bisbe Jesús Murgui a Oriola-Alacant.

Una incomunicació anòmala. La incomunicació total entre dues Esglésies veïnes i amb una mateixa cultura i una mateixa llengua, és un fet anòmal. Entre aquestes dues Esglésies no hi ha cap coordinació entre delegacions diocesanes d´una i d´altra part del Sènia, cap contacte entre les diòcesis, cap col·laboració entre els bisbes valencians i catalans, com sí que n´hi ha hagut entre els bisbes bascos i el de Navarra a l´hora de fer alguna pastoral.

És evident que el tarannà dels bisbes de les diòcesis valencianes i el de les diòcesis catalanes és diferent. Fins i tot és diferent l´actitud que tenen els bisbes valencians, abans i després d´arribar a Catalunya.

A Catalunya, els seus bisbes, la majoria nascuts al país, però també els valencians que estan al capdavant d´aquestes diòcesis i que s´han integrat totalment, han sintonitzat plenament amb el poble que serveixen, utilitzant la seua llengua i assumint les seues tradicions. Pel contrari, els bisbes de les diòcesis valencianes (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal i dels de Tortosa) no han assumit mai la llengua i la cultura que ens fa valencians. I d´ací la nul·la relació de les diòcesis valencianes amb les diòcesis catalanes.

En el procés democràtic que viu Catalunya i que hui, a les eleccions al Parlament, pot obrir un nou escenari polític, l´Església catalana s´ha mantingut en una actitud de respecte, amb un comportament exquisit pel que fa a la independència Església-Estat. I per això, en una nota del passat 7 de setembre, els bisbes catalans defensaven la legalitat de totes les opcions polítiques. Els bisbes catalans afirmaven en aquesta nota «el nostre amor a la Pàtria catalana a la qual l´Església ha volgut servir des dels seus inicis i el nostre respecte per la legítima diversitat d´opcions que se sotmetran a votació». Per això els bisbes de les deu diòcesis catalanes, han manifestat que «no toca a l´Església proposar una opció concreta, però sí que defensa la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basen en el respecte a la dignitat de les persones i dels pobles».

En línia amb Francesc. És evident que l´actitud dels bisbes catalans pel que fa al procés que viu Catalunya (un procés democràtic, cal no oblidar-ho), no és compartida pels bisbes valencians, i això dificulta encara més qualsevol relació entre l´Església catalana i l´Església valenciana, que tenen punts de vista molt dispars, no només pel que fa a aquestes eleccions i a les opcions polítiques que hi ha en joc, sinó també en relació a molts altres temes.

Enmig de la neutralitat i de l´equidistància dels bisbes catalans, que han evitat una posició partidista, són sorprenents les paraules del papa Francesc, quan aquest estiu visità la ciutat boliviana de Santa Cruz de la Sierra, on digué: «Els pobles del món volen ser artífex del seu propi destí. No volen ser tutelats ni patir ingerències, on el més fort subordina el més dèbil. Volen que la seua cultura, el seu idioma, els seus processos socials i tradicions religioses siguen respectades». I el papa afegia encara: «Cap poder fàctic o constituït, té dret a privar els països pobres, del ple exercici de la seua sobirania. Quan s´atempta contra aquest dret, noves formes de colonialisme afecten seriosament les possibilitats de pau i justícia, perquè la pau es fonamenta, no només en el respecte dels drets de l´home, sinó també en els drets dels pobles, particularment el dret a la independència».

Tortosa com a cruïlla. L´actitud dels bisbes catalans està en sintonia amb el discurs del papa Joan Pau II a l´ONU, el 5 d´octubre de 1995, quan deia: «La pau es fonamenta, no només en el respecte dels drets de l´home, sinó també en els dels drets dels pobles, particularment el dret a la independència. Els drets de les nacions no són sinó els drets humans considerats en el nivell de la vida comunitària. La nació té un dret fonamental a l´existència; a la pròpia llengua i cultura». I també amb el document aprovat el 22 d´abril de 2001, per la Conferència d´Esglésies Europees i el Consell de Conferències Episcopals Europees, quan proclamava l´oposició «a qualsevol intent d´instrumentalitzar la religió i l´Església amb finalitats ètniques o nacionalistes» (nº 7).

Malgrat la proximitat geogràfica i l´afinitat cultural, aquestes dues Esglésies, desgraciadament, continuen vivint sense cap mena de contacte o de col·laboració.

Quin serà en el futur la relació entre l´Església catalana i l´Església valenciana? El bisbat de Tortosa hauria de ser cruïlla i pont entre pobles veïns i entre Esglésies germanes. Però dubte molt que ho siga, si l´actitud de l´Església valenciana continua com fins ara.
El paper de l´Església valenciana i catalana en la transmissió de la fe i en la defensa de la cultura, podria quedar resumida en les paraules del papa Francesc en la canonització de Juníper Serra, el passat dia 23 a Washington, quan definí aquest franciscà, com aquell que va «defensar la dignitat de la comunitat nativa, protegint-la d´aquells que havien abusat d´ella».

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine