En la comunitat científica ja no hi ha dubtes sobre el canvi climàtic. En els governants del món poden haver-ne, però sobretot s´endevina una majúscula incomoditat davant d´un tema que els obliga a reconsiderar els dogmes del creixement. Al seu torn, els símptomes climatològics han conduït els ciutadans a constatacions, comentaris i incipients preocupacions. Ara bé, no tenim clara l´envergadura dels perills que ens amenacen, el major dels quals seria ultrapassar els límits de la vida en el planeta, una possibilitat a la que ens acostem a causa d´activitats humanes. Els ciutadans observem coses i alguns ens preguntem que podríem fer. Què podríem fer davant d´un problema d´àmbit planetari, que en última instància no depèn d´allò que fem cadascú, ni tampoc del que fa la nostra comunitat local. O si que en depèn?

El canvi climàtic és un problema global que distintes cimeres mundials han abordat amb poc èxit per la complexitat i avarícia del sistema d´interessos econòmics i polítics que s´haurien „s´hauran„ de remoure per enfrontar-lo. No és estrany que la ciutadania en sentisca impotència, una raó que no pot justificar la paràlisi.

Sí, cal modificar els comportaments humans. Diverses accions locals poden sumar-se per contribuir a un canvi de rumb en la societat i en el sistema econòmic que depreda el planeta. En mans dels ajuntaments i els poders autonòmics, els més pròxims a la ciutadania, hi ha múltiples polítiques possibles per posar fre al canvi climàtic. En recordaré algunes a tall d´exemples.

La reforestació dels boscs i la integració de la natura en les ciutats n´és una. Parlar d´acció forestal és lluïdor i, periòdicament, les administracions en fan propaganda, mentre la realitat és que els recursos financers i humans que se´n dediquen són ben escassos. A casa nostra, els últims anys no hem fet sinó retrocedir en les polítiques forestals, quan les masses arbòries són elements descontaminadors imprescindibles.

Un altre exponent de polítiques possibles és la de l´habitatge. L´energia que s´inverteix en la construcció i en l´ús diari de les residències humanes és enorme, com ben gran és la ineficiència amb la qual funcionen. Des que en 2013 es va implantar l´obligatorietat dels certificats d´eficiència energètica per a les operacions de compra-venda i lloguer de vivendes, l´estadística ens ha confirmat que més del 80% de les cases en que vivim no passen l´aprovat. Nou de cada dèu habitatges necessiten millorar l´aïllament tèrmic i el conjunt de l´eficiència energètica. Fer-ho permet estalviar energia, minvar l´emissió de gasos d´efecte hivernacle i millorar la vida de les persones. Això demana polítiques de rehabilitació d´habitatges i que el sector de la construcció canvie de xip reorientant l´activitat cap a la reforma de les arquitectures existents.

Un tercer exemple és el dels canvis en els sistemes de mobilitat dins i fora de les ciutats. En les urbs el trànsit de vehicles amb motor de combustió podria ser progressivament abandonat. Caminar, pedalejar i agafar el transport públic por produir un canvi substancial en l´atmosfera urbana i, per tant, en la salut. Són els ajuntaments els que hi han d´incidir amb plans que substituisquen els nocius i antics models d´afavorir la circulació rodada de vehicles amb motors de combustió. La Comissió Europea va publicar el 2007 el seu Llibre verd: Cap a una nova cultura de la mobilitat.

L´amenaça és planetària i es relaciona amb les tecnologies que fem servir i amb els interessos econòmics de grans multinacionals, habitualment emparades per polítiques dels estats. Mentre, la vida en el planeta demana canvis que ens haurien de conduir a deixar d´explotar les reserves de carbó, petroli i gas que guarda la terra. Caldria mamprendre processos de transició per substituir eixos combustibles per l´ús d´energies renovables, criteris d´estalvi energètic i tecnologies eficients. N´hi ha mitjans. Cimeres com la de París generen algunes esperances, però els acords no són suficients, ni després resulta verificable el compliment d´allò compromés.