22 de mayo de 2016
22.05.2016

La vida contemplativa

22.05.2016 | 04:15

Cada any l´Església dedica el diumenge de la Santíssima Trinitat, en l´anomenat dia Pro Orantibus, a donar a conèixer la vida contemplativa (un carisma molt desconegut en les comunitats cristianes) i sobretot, a pregar pels monjos i per les monges.

Allò de més propi de la vida contemplativa és la pregària. Per això els monjos i les monges evangelitzem el nostre món, més amb el que "som" que amb el que "fem". La vida contemplativa, en el silenci i la pregària, està cridada hui, com ahir i com sempre, a esdevenir testimoni de la gratuïtat i de l´amor de Déu, per mitjà de la bellesa de la pregària i en el goig de sentir-nos acompanyats pel Senyor. Perquè és Jesús mateix qui fa camí amb nosaltres, per obrir camins d´esperança enmig de tantes desesperances i desesperacions.

L´anunci de l´Evangeli, que naix de la fecunditat del desert, fa que enmig del silenci hi ressone la Paraula de Déu. Un silenci que no és buidor ni mutisme, sinó plenitud de la veu de Déu, del diàleg del monjo amb Déu. És per això que la vida contemplativa fa present, enmig del món, l´amor de Déu per la humanitat, un amor que no és mai quelcom per guardar, sinó per compartir. Un amor que ens ajuda a conèixer-nos més, i per això també ajuda a conèixer (i a acceptar) els altres tal com són. No com ens agradaria que foren. Això porta a unificar interiorment cada persona, no fugint de la realitat, sinó acceptant-la i assumint-la, sense idealitzar-la, en el sentit de somiar una realitat irreal.

En el nostre testimoniatge de les benaurances, la vida contemplativa ha de fer dels monjos i de les monges, uns testimonis d´una altra manera de viure, on l´amor, des de la gratuïtat, i no el diner, el poder o la fama, siga la base de la vida comunitària, i per tant, la base de las relacions fraternes. Per això, com he dit abans, allò que ens caracteritza com a monjos, no és tant el "fer", com el "ser". I aquesta actitud ens porta a descobrir que el valor de cada persona està, no tant en allò que fa, sinó en allò que és.

La vida contemplativa és una vocació que naix al si de l´Església, en el silenci i la pregària. Un silenci que fa germinar la Paraula de Déu i una pregària que ens parla, fa fecunda i eixampla la comunió amb Déu i amb els germans. Per això la vida contemplativa és sempre manifestació de l´encontre amb el Senyor Ressuscitat en el silenci de la pregària, en una experiència de fraternitat que fa possible el trobament amb Déu, amb els altres i amb un mateix.

La vida contemplativa ens fa estimar, tot servint els altres, i alhora ens fa descobrir en l´Eucaristia, un misteri de fraternitat i de vida. Per això el silenci i la pregària ens fan vore que allò important en la vida no és quedar centrat en un mateix, sinó que com ha dit el papa Francesc, ens ha de fer eixir de nosaltres per acompanyar i encoratjar els qui sofreixen. És compartint el pa de l´altar, però també el pa del dolor que mengen tants i tants germans nostres, que entrem en comunió amb tots els qui sofreixen. A més, com a vocació de servei, la vida contemplativa ens fa entrar en comunió amb el misteri Trinitari de Déu, expressió d´unitat i de diversitat, i en el misteri de cada persona, tot acollint-la i estimant-la.
Como ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, adreçant-se als monjos i a les monges, "és essencial que vos obriu a la Paraula de l´Evangeli, perquè transforme cada dia més les vostres vides, a través de la pregària, l´acompanyament espiritual i el servei als germans". Ací hi ha l´arrel del nostre testimoniatge: una vida de fraternitat i de comunió, de pregària i de servei atent i diligent, per tal d´acollir els germans de comunitat i tots els qui s´acosten als monestirs.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine