La societat valenciana sembla un réflex del territori on vivim, tot un seguit d´aparents contradiccions: planures litorals uberoses i fèrtils on es concentra la major part de la població es contraposen als territoris interiors, muntanyencs i poc poblats. De la mateixa manera, una bona part de la población viu i parla a diari el valencià mentre alta gran part, inclosa la capital, té al castellà com a llengua habitual. Coses que passen i han passat a un país llarguerut amb una gran ciutat al centre. Aquesta situación de contrast i divisió s´ha vist reforçada mitjançant l´imposició per la força d´unes lleis civils alienes des del començament del segle XVIII, unes lleis que han obligat als valencians a abandonar els usos i costums que des de centenars d´anys enrere ens havien diferenciat de la resta de societats del nostre entorn.

La nostra complexa personalitat com a poble no només ha estat configurada per l´ús irredent d´una varietat pròpia del català o per la igualment persistent presencia d´una cultura popular molt característica. El Dret Civil valencià ha estat des de la seua creació, amb els primer Furs del segle XIII l´eix central unificador de totes les sensibilitats i diversitats del nostre país. No podem oblidar, tot i que sembla que ho hem fet, que valencians i valencianes disposarem des del 1358 i durant segles i segles de llibertat total de testar en favor de qui considerarem oportú sense haver de passar per un sistema de legítimes que tots hem viscut alguna volta com una qüestió més que discutible, com una imposició que al cap i a la fi és el que es.

Tantmateix podem recordar les nostres institucions sobre la familia i la nostra predilecció històrica pel règim econòmic dotal al matrimoni, una separació de bens amb matissos que s´adapta perfectament a les realitats socials de l´actualitat, sense deixar tancada la posibilitat d´accedir a una comunicació molt estreta de bens representada pel règim de germania valenciana. Totes aquestes institucions del Dret Civil ens les deixarem al camp de batalla d´Almansa en 1707 amb la diferencia que altres territoris de la corona d´Aragó les recuperaren aviat i plenament i nosaltres no. Alguna cosa hauriem de preguntar sobre esta circumstància a les classes dirigents de la societat valenciana del XIX, XX i també del XXI. En el nostre país, per una llarga sèrie de raons, ni l´alta burguesía ni les succesives onades de polítics „llevat d´escases excepcions„ han tingut el més mínim interés en recuperar justament alló que ens uneix per damunt de les abans esmentades divisions.

Des de fa massa temps qualsevol reivindicació dels valencians per tal de recuperar el seu propi cos llegislatiu ha estat considerada per les instàncies competents o alta traició o el que és pitjor, una questió minor sense cap fonament. En canvi, dins l´actual disseny de l´Estat Espanyol, no només conserven el seu Dret Civil territoris com Euskadi „amb tres normatives, una per a cadascún dels tres territoris vascos„ també Galicia, Aragó, les Illes Balears, Navarra o Catalunya disposen d´un reconeixement formal i efectiu a la seua personalitat juridica.

De forma tal volta sorprenent peró comprensible, es conserven institucions com el Fuero de Baylío, vigent en algunes comarques d´Extremadura i que no per casualitat es centra en el règim econòmic matrimonial així com algunes normes própies a la ciutat de Ceuta. Mentrestant, ací, a València sembla que continuem sense tindre dret a disposar del nostre propi Codi Civil. La Generalitat Valenciana de 2007 va realizar un intent de recuperar les lleis autòctones sobre matrimonis i en 2009 „amb l´oposició del mateix Consell Jurídic Consultiu Valencià, tot s´ha de recordar„ es va intentar retrobar el camí per a recuperar el nostre dret de succesions. Tot alló es va vore complementat per les lleis valencianes de 2011 i 2008 sobre protecció de menors, altre dels pilars històrics del Dret valencià.

Finalment, com tots sabem, en una histórica sentencia del Tribunal Constitucional en 2016, que adjetiva l´intenció de recuperar parts del Dret Civil valencià com a «romántica e indiscriminada» es tornà una volta més a barrar el pas a la recuperació d´una identitat comuna per a tots els valencians i valencianes. Ben lluny queden aquelles paraules redactades en 1974 al Còdic Civil de l´Estat on es consideraven als drets forals com a senyal de la «completa realización del Estado». Sembla que qui va recòrrer al Tribunal Constitucional tenia ben clara la força que València pot arribar a tindre dins l´Estat espanyol si trobés una via de superació de les divisions que conduïra al consens social sobre la nostra identitat com a societat.

Eixa via ha estat històricament el nostre Dret Civil, per damunt fins i tot d´elements com la llengua o la cultura pròpies. Que cadascú trega les seues conclusions, la qüestió sembla ben clara. Dins l´ordinament actual de la democracia española, semblen existir ciutadans de primera, segona i tercera classe. Els valencians i valencianes romandrem en tercera mentre no trobem la forma de recuperar la nostra personalitat com a societat, imprescindible per a poder fer front als reptes i exigències d´un món cada volta més injust i complex. Ja va sent hora d´obrir el debat i anar a la recerca d´una identitat furtada.