17 de noviembre de 2016

Financers sense fronteres

17.11.2016 | 04:15
Financers sense fronteres

Recomane encaridament la lectura de l´últim llibre dels professors Antonio Ariño i Joan Romero (La secesión de los ricos, Barcelona, 2016) per a interpretar fefaentment, sota la llum de xifres i dades empíriques, les claus del nou govern de l´Estat que ha presentat Mariano Rajoy. El president ha mantingut la guàrdia pretoriana de la seua política econòmica „Luis de Guindos, Cristóbal Montoro i Fátima Ibáñez„ perquè l´essència ideològica del projecte siga exactament la mateixa de la passada legislatura. Si bé no comptarà amb majoria absoluta al Parlament i caldrà que s´adapten amb astúcia (i presumpte diàleg, imaginem) a la nova situació, les línies programàtiques genèriques i el marc ideològic serà el mateix que hi ha hagut fins ara: polítiques conservadores i d´inspiració neoliberal que no han fet més que afavorir la secessió dels rics i carregar els sacrificis sobre les classes menys afavorides.

La idea motriu de l´estudi, un treball en essència de tall acadèmic que pot llegir-se com un lúcid i rigorós estat de la qüestió teòric/crític amb interessants conclusions finals, és la ruptura del vincle de les elits riques amb el bé comú. És a dir, com s´han desentés dels compromisos amb els països d´origen de manera deslleial i sovint il·legal a través de la fuga de capitals, l´offshoring (espais alliberats de controls legals/fiscals) o, senzillament, buscant refugi allà on són benvinguts.

Aquesta secessió dels rics, per tant, s´ha dut a terme mitjançant un cridaner procés d´ internacionalització que ha trencat els vincles dels diners amb la nacionalitat. Els teòrics han utilitzat denominacions que paga la pena constatar: predadors globals, capital impacient, capitalisme caníbal... O irònicament «financers sense fronteres», com una gran ONG dels més rics que han blindat la seua privacitat en barris residencials i exclusius i han buscat recer als capitals en territoris d´arreu del món lliures de càrregues i compromisos.

De qualsevol manera, allò que resta ben clar és l´ignominiós procés de concentració de la riquesa en poques mans i la progressió de les desigualtats. La recessió econòmica de 2008 no ha fet més que afavorir-lo: les xifres que presenten Ariño i Romero són implacables. Fins i tot els organismes econòmics mundials, com l´OCDE, el Fons Monetari Internacional o el Foro Econòmic Mundial de Davos, poc sospitosos de radicalitat, han alertat sobre aquest imparable fenomen. O els incisius diagnòstics del Nobel Joseph E. Stiglitz i Paul Krugman: l´austeritat, més que una solució a la crisi, és un recurs del qual se n´aprofiten uns pocs i les desigualtats s´incrementen afavorides per les decisions polítiques. Prínceps del Golf Pèrsic, oligarques russos, banquers, enginyers de les noves tecnologies: són els nous financers sense fronteres.

Bill Gates, Carlos Slim, Warren Buffet i Amancio Ortega són les quatre fortunes més grans del món segons la classificació de Forbes. Són els més alts representants de la segona època daurada del gran capital basada en les noves tecnologies, les finances, el consum i la creació de grans infraestructures en països emergents. Aquest és el diagnòstic dels experts.

Tanmateix, en la meua opinió el més preocupant és la legitimitat que aquest capitalisme predador ha trobat en els valors de l´individualisme postmodern. Amb altres paraules: com s´han aprofitat de les velles idees d´autonomia personal, mèrit i talent i la societat materialista/hedonista els ha convertit en superestrelles. O com el discurs de les elits ocupa el centre del debat per a orientar les polítiques públiques. Aquest és el quid de l´assumpte.

Al capdavall, la qüestió ja no és criticar els rics per ser rics „seria ara per ara fins i tot una mica hipòcrita„ sinó exigir que complisquen amb les seues obligacions cíviques com correspon a cada fill de veí en qualsevol estat de dret. Una utopia? Segurament, per desgràcia, perquè el binomi Estat/nació ha sigut dinamitat amb la globalització financera i els interessos de les grans corporacions que operen per tot arreu.
Els governs són extremadament dèbils davant el modus operandi del gran capital. Els sacrifics sempre recauen sobre les classes mitjanes i baixes. I més encara amb un govern de tall neoliberal que ha fet seu el discurs de les elits: austeritat, retallades, privatitzacions, restriccions de la despesa pública. I què ens ha aportat aquesta política?: desocupació, precarietat laboral sobretot per als més joves i 120 milions de persones a la Unió Europea amb risc d´exclusió social o pobresa.

Així , doncs, aquestes són únicament algunes de les raons per les quals és convenient llegir l´estudi La secesión de los ricos. Si més no, ens farem una mica a la idea d´allò que ens espera amb el nou govern de Rajoy. Tant de bo aquest treball contribuïsca a conscienciar l´opinió pública i exigir amb més energia que els financers sense fronteres paguen els seus impostos com qualsevol altre ciutadà.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook


Enlaces recomendados: Premios Cine