Com seran la tele i la ràdio noves és una pregunta que en més d´una ocasió ens hem fet els valencians des que es fera ferm el compromís de reobrir-les. Quines seran les programacions, quins els professionals que les òbriguen, quins requisits caldran per a treballar-hi... Però, s´ha deixat de banda un tema que no deixa indiferent a ningú. Un que encén i aviva discussions. En estos temps ja no és el nom de la llengua, és el model de llengua que s´usarà.

Després de 25 anys llimant-ne un que no fóra rebutjat pels valencians, amb intents d´orientalitzar-lo „catalanitzar-lo„ en més d´una ocasió, RTVV utilitzava per exemple en els programes de referència un llenguatge formal i alhora pròxim i comprensible per al públic. Eixe és el model del qual s´ha de partir, un model reflectit al Manual d´estil per als mitjans audiovisuals en valencià „ferramenta que de manera ràpida recomana la llengua a parlar i escriure en la tele i ràdio„ publicat amb la col·laboració de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua i subscrit per RTVV. Per tant, greu error seria obrir de nou la caixa de Pandora en térmens lingüístics i emprar models aliens a la parla genuïna valenciana.

Precisament, en esta mateixa línia s´emmarca la Llei del Servici Públic de Radiodifusió i Televisió d´Àmbit Autonòmic de Titularitat de la Generalitat quan establix que es tracta d´un servici necessari per a la vertebració i cohesió territorial de la Comunitat Valenciana, com també per al manteniment de la nostra identitat com a poble, la nostra cultura i la nostra llengua.

Per tant, davant l´expost, si s´optara per un model diferent de l´usat per RTVV, replegat al Lemav, s´estaria incomplint la llei i, alhora, podria reobrir-se de nou un conflicte a hores d´ara, si no calmat, en letargia. Que ningú pense que s´ha de començar de zero, hi ha estudis i publicacions que recomanen i analitzen la llengua en la televisió i ràdio públiques valencianes.

No es pot tornar als anys 80 amb models arcaïtzants o proclius a uns altres parlars que encenguen espurnes. Els sectors amb més trellat i conscienciats amb la llengua de qualsevol sector partícips en el conflicte lingüístic l´assumiran encara que siga amb la boca menuda „com fins ara ho han fet, però amb alguns peròs. Un model que lèxicament encara podria valencianitzar-se més com aixina apunten Emili Casanova, Abelard Saragossà, Àngel Calpe, Voro López, Lleopolt Peñarroja, Manolo Gimeno, Lluís Fornés... exemples ben representants de tots els costats enfrontats.

Arribats ací, cal recordar que valencianitzar no és sinònim ni de castellanitzar ni d´usar uns registres menys formals. El valencià posseïx d´autonomia suficient com per a sobrar-se en qualsevol registre. No ens cal fugir a uns altres parlars del diasistema lingüístic per a escriure en un registre més formal.

Potser, segurament, no parlar d´este tema ni entre la gent del carrer ni pels entesos en llengua és sinònim que tots donen per fet l´expost; de la mateixa manera que la classe política „al cap i a la fi responsable que aixina siga„ també ho dóna. Irresponsable seria que els polítics intentaren que el model de llengua als mitjans s´identificara amb un determinat model polític. Si algú se´n recorda ara que la llengua també forma part del que volen posar en marxa, al seu servici hem de quedar els qui estem preocupats per ella; alguna cosa tenim a dir.

Emissors i receptors, propietaris tots dels nostres mitjans de comunicació, hem de ser conscients de la importància que tenen per augmentar l´estima per la llengua, per assegurar-li un futur digne i incrementar el prestigi del valencià. S´ho mereix. Ens ho mereixem.