El llenguatge no funciona com les matemàtiques. Cada paraula té una evolució particular, fruit de la interacció dels parlants al llarg de la història. I, a pesar dels paral·lelismes que hi ha entre certs vocables, els significants resultants poden ser molt diferents. Si ahir comentàvem les diferències entre «posar» i «pondre», en el cas de dos verbs aparentment paral·lels, com «disposar» i «dispondre», no s'ha produït cap especialització semàntica, sinó que són simples geosinònims. En uns llocs es diu «disposar», i en uns altres, «dispondre». Així mateix, tenim també els adjectius «dispost» i «disposat», derivats dels participis corresponents, amb significats igualment equivalents; però, curiosament, en el cas de l'adjectiu simètric amb valor negatiu només tenim «indispost». Definitivament, en llengua dos més dos no sempre fan quatre.
