Fa uns dies va morir Antonio Climent Donet, «Misteri». Als 88 anys. Era un referent històric de l'esport gandià. El de l'halterofília. El malnom de «Misteri» li venia de família, així l'han conegut tota la vida i així el recordaran. Regentaven un bar hostal en un dels cantons de la plaça del Prado on es servien bons esmorzars i pernoctaven treballadors i representants. Era de complexió atlètica forjada a base d'entrenaments i competicions: els braços amb braons prominents i mans fortes, pit amplíssim i esquena quadrada, i les cames musculoses en què destacaven les cuixes i els bessons magnificats a força d'esforços titànics per a enlairar barres i peses al cel dels gimnasos i dels pavellons de competicions. El nas castigat per la boxa desentonava de les faccions de bondat de la cara. El seu parar seré i la bonhomia de la seua actitud amb les persones es desdeia de la seua corpulència, que impressionava. Tots els que el tractaren coincideixen que era molt bona persona. En la meua infància, «Misteri» era un nom important. Com el de José María Àngel, «Pitet», amb la natació; Paco Bonet, «Mona», amb el futbol i Pepe Estruch, «Garrofa», amb el bàsquet. Noms que són el nexe amb els records ennuvolats, però fonamentals, en la vida en blanc i negre d'un xiquet que creixia al barri del Raval en els anys cinquanta.
Vaig escoltar nomenar «Misteri» per primera vegada a mon pare. «És un boxejador i fa lluita lliure», em va dir. El malnom em copsà, aleshores. L'origen em semblava misteriós. Diuen que ell també se'n reia quan li preguntaven. Relacione «Misteri» i a la seua activitat esportiva amb el «Palacio de los Deportes», situat a la frontera entre Gandia i Benipeixcar, on els diumenges al matí es jugava al bàsquet, en algunes vesprades es muntava un quadrilàter per a la boxa o el catx i a les nits del estius funcionava un cine on sopaves al ras mentre veies les dues pel·lícules que passaven en sessió contínua. Al fons, entre la gran pantalla blanca orlada amb un paspartú negre i la grada coberta de dos o tres fileres de cadires, hi havia una mena de pavelló cobert on hi havia elements de gimnàstica esportiva, entre els quals m'impressionaven la magnitud del cavall de salts i la del plint, i m'atreien aquelles dues anelles que penjaven del sostre a les quals mon pare m'encimbellava i em deixava agarrat fins que els braços no em responien i em baixava perquè no caiguera i em fera mal, ja que estaven prou altes. El palau dels esports ha funcionat com a cine d'estiu fins fa uns pocs anys.
L'Atlètic Club Gandia fou creat per «Misteri» en els anys cinquanta. El local estava situat a Benipeixcar, en el carrer Lector Romero a mà esquerra anant cap a Albaida. Era un local ample al bell mig del qual hi havia una pista de ball circular. Els estris per a la pràctica de l'atletisme i de l'halterofília estaven arrimats a les parets i al fons, a l'esquerra, estaven els vestidors i les dutxes. A principis dels seixanta jo vaig anar-hi totes les nits dels hiverns a fer gimnàstica amb els altres membres del Club Natació Gandia, aleshores no hi havia piscina a Gandia i mentre arribava el moment de començar a tocar aigua (a la piscina del càmping Caudeli), anàvem allí a entrenar-nos amb «Pitet». Recorde com estava de gelada l'aigua de la dutxa. En aquell local es feia ball els diumenges de vesprada i també es feien bodes i comunions. Antonio Climent tenia al mateix costat una fàbrica de fer taulells de pedreta.
Quan va tancar este local, «Misteri» va regentar l'Hostal Faller situat a la plaça del Prado, on feien banquets de bodes i comunions, balls i que ocasionalment també va servir com a gimnàs. Situe més tard «Misteri» a la Sala Gesmil, al Passeig Lluís Belda. Era una sala de festes i espectacles de grans dimensions, la qual va veure desfilar pel seu escenari les figures artístiques espanyoles més destacades de l'època. També es van fer allí presentacions falleres (jo mateix vaig representar una obra que vaig escriure, a propòsit, per a una d'estes). També era una sala on es feien banquets multitudinaris de tots tipus. Aleshores el nom de «Misteri» ja es relacionava amb l'halterofília espanyola. Fou president de la Federació Valenciana d'Halterofília i un gran entrenador, alguns del seus deixebles arribarem a la internacionalitat, com ara Joaquín Selfa, seleccionat per al Jocs Olimpícs de Mèxic del 68 però a qui un terrible accident de transit impedí participar-hi.
Els meus anys d'estudi i d'especialitat a València em fan perdre el contacte amb ell, però sé que continua la seua activitat formadora d'alçadors de peses i de promoció d'este esport que l'apassionava. En els primers anys meus Gandia m'encreue amb ell pels carres i el veig organitzar a la placeta dels colomets una trobada d'halterofília entre participants gandians i de la ciutat francesa agermanada de Laval. Jo no el conec personalment, però sé que és un home estimat per tothom. Quan el conec fa uns anys per causa de la meua activitat professional amb un membre del seu cercle familiar, m'impressionà la gran humanitat d'este homenot.
Fa un parell d'anys va rebre el premi del Grup Radio Gandia instituït per a guardonar aquella persona que haguera destacat per la seua dedicació i activitat ciutadana al llarg de tota la seua vida. Dintre dels diferents premis que s'entreguen des de fa anys, este era la primera vegada que anava a atorgar-se i jo, que sóc un dels membres del jurat, vaig proposar el seu nom, el qual va ser acceptat per unanimitat, d'immediat. Dubtaven que Climent tinguera salut per a vindre a recollir el premi, però l'home va venir assegut en una cadira de rodes i va rebre al bell mig de l'escenari del Teatre Serrano la més calorosa ovació que mai havia rebut un guardonat per part del públic posat dret. «Misteri» estava emocionat, crec que va ser el més digne colofó a la vida pública d'un personatge essencial en la vida de la ciutat. Una ciutat que ha sentit com una ferida el traspàs d'un dels seus més insignes ciutadans. L'altre dia va morir «Misteri». Descanse en pau!
Comiat
Amb aquest article, hui, m'acomiade de tots vostès amb les mateixes paraules amb les quals ho faig des del 2007. Tornarè, en unes setmanes, a la casa de la ràdio. Allí tinc els orígens d'aquesta tasca de glossador setmanal en la qual desgrane el dia a dia de la meua pròpia història. Tinc el privilegi de poder-ho fer. Allí un micròfon obert i ací una pàgina de premsa. Parafrasejant a García Márquez, visc la vida i puc contar-la. Quan ho faig, indubtablement hi ha interés i filtre, però els puc assegurar que no hi ha cap fi predeterminats ni, menys encara, malintencionat. Gràcies per la seua atenció, per a mi ha sigut un honor escriure, una temporada més, en este centenari diari. Desitjaria poder tornar-ho a fer. Mentre, continuarà la vida i jo estaré, confie, vivint per a contar-la!
