Des de fa uns anys, en passar la Fira, em reunisc amb Sergi Sapena, el delegat del diari Levante-EMV la Safor. Ho fem a migdia, quan jo he acabat la consulta i ell interromp un moment l'aclaparament quotidià de lliurar a la linotípia les notícies del dia. És una reunió breu, el que pot durar «fer-se» una cervesa, i en ella, explícitament, jo demane la vènia per a continuar, una temporada més, amb la meua columna d'opinió dominical en estes pàgines. I ell, me la concedeix. És un moment amable, on es fa palés l'afecte mutu que ens tenim. Aleshores portem uns mesos sense massa contacte i, amb la reunió, reprenem sintonies. A partir d'ara, i fins el diumenge de Sant Vicent, després de Pasqua, coincidirem setmanalment: jo escrivint l'article, ell maquetant-lo, el diari publicant-lo i després vostés decidiran la lectura.
El curt barret que fem gira al voltant del nostre diari i de les notícies en general. De la situació actual i del futur incert dels dos. Sergi em refereix, una altra vegada, que la gent llig cada vegada menys la premsa escrita però el que a ell li preocupa més és el nou tarannà del món de la comunicació perquè, tot i considerant que en la notícia s'ha premiat la primícia, sempre s'ha considerat com a obligatori confirmar el que és diu o s'escriu. Ara, amb la tirania de pressa per comunicar la novetat, s'oblida massa vegades curar la confirmació. Són les notícies espurna, aquelles que sorgeixen sobtadament, les quals capten l'atenció de forma immediata, enlluernant el moment i que, d'igual manera, s'apaguen fins que una estona després una altra notícia, la qual pretén ser més enlluernadora encara, fixe l'atenció momentàniament. El temps que dura una espurna!
Són les possibilitats de comunicació de la xarxa les que faciliten la rapidesa i propicien la fugacitat de la notícia. Les notícies s'encadenen com a baules d'espurnes que fan, a la llarga, perdre l'interés que haurien de despertar i, el que és més greu, es dificulta el calat de la transcendència de tants importants esdeveniments globals i locals que passen en el dia a dia. Sembla que caminem, irrefrenablement, cap a un futur on el pensament, el judici de valors i la defensa de la veritat, que haurien de ser els estendards de la premsa lliure, podran estar entrebancats per la immediatesa i la fugacitat. La conseqüència és que la notícia d'ara mateix, demà quan apareix escrita en el diari sembla ja coneguda, sobrepassada i poc acaparadora d'interés.
Sapena, resignat, diu que això és el que hi ha i que, aleshores, en esta situació, més que donar la notícia, hauríem de contar-la. I jo, sense dir-ho, vaig pensar per a mi que això és el que faig en este «Anem fent» des de fa tants anys. Com la meua columna d'opinió té caràcter setmanal i mai puc ser el portaveu de la primícia d'una notícia, el que faig és fixar-me en alguna de les que han passat durant la setmana, la qual, habitualment, relacione amb vivències personals de qualsevol època per a, finalment, deixar entre les línies de l'article algunes reflexions perquè el lector trie o faça la seua. Sergi em contà que abans, i mentre va estar arribant als quioscos de Gandia, ell comprava el Corriere della Sera, el diari que es publica a Milà, perquè li encantava el tarannà amb el qual aquells periodistes italians contaven les notícies.
Un parell d'esdeveniments ocorreguts poques hores abans ens serviren per a il·lustrar el que estaven parlant. El porter de l'equip de futbol del Sporting de Gijon, Iván Cuéllar, li feu, en sala de premsa, una renyada al periodista que havia lliurat al seu diari, d'immediat, la imatge que ell havia interpretat com una mirada desafiant cap els seguidors de l'equip local, quan el porter baixava de l'autobús, quan el que, este, havia fet, realment, era mirar preocupat perquè un d'eixos seguidors estava patint un atac epilèptic. Bo! Cuéllar li va dir de tot al periodista arribant, inclòs, a l'insult personal. La precipitació havia adulterat la informació i el periodista, tret dels insults, va rebre un bon marmoló.
El dia anterior, el cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, va ser increpat a les portes de la Col·legiata de Gandia, a la qual havia acudit per a concelebrar la missa en honor del patró de la ciutat. El grup el formaven una vintena de persones que portaven cartells reprovatoris a la figura del prelat. Entre elles destacava la presencia del regidor municipal Xavier Ródenas, amb responsabilitats de govern. La notícia, àmpliament difosa per les xarxes socials, tingué molta repercussió fora de les fronteres casolanes donada la rellevància de la jerarquia eclesiàstica del cardenal i pel fet que un regidor del govern municipal formara part de la fustigació. Sapena referia que ell havia publicat la notícia en el diari d'aquell mateix matí sent conscient que ja no era primícia. Però ja que no era moment per a donar-la sí que podia ser un moment per a contar-la. Jo ho haguera fet el diumenge següent si ja hagués iniciat la meua col·laboració dominical en estes pàgines. Hauria contat qui eren els manifestants, a qui representaven, què volien, com ho demanaren, què es llegia en les pancartes; qui era Cañizares, qui era Ródenas, què representen cadascun d'ells i què feien allí.
En el moment de fer les reflexions, segurament jo hauria posat damunt la taula el tema de la llibertat d'expressió, el tema de la presència del regidor en aquell grup de persones, si tenia dret a fer-ho (per suposat que sí), si fou una imprudència estar allí sabent com penja d'un fil prim el pacte de govern municipal de Gandia; haguera comentat la postura de l'Església davant dels col·lectius homonexuals i dit que si el papa Francesc en pensa una altra cosa que no ho diga als periodistes dalt d'un avió quan torna d'un viatge, sinó que ho faça en una encíclica, ja que té la potestat de la infal·libilitat.
M'haguera preguntat on tenia l'escriptura de propietat de la comarca aquella xica que portava la pancarta que deia a Cañizares: «Fora de la Safor». Ho haguera contat i haguera fet algunes d'estes reflexions perquè vostès triaren o feren les seues. O, simplement, rebutjaren les meues.
