«No hi ha vida sense aigua».

— Albert Szent-Gyorgyi.

En l'actualitat s'està qüestionant l'eficiència de la gestió privada per garantir les necessitats bàsiques de la població, del total de la població sense cap mena de discriminació econòmica, ni de cap tipus. El sistema de lliure mercat tendeix a mercantilitzar les nostres vides, cosificant-nos i classificant-nos segons la capacitat de consumir.

El dictat de l'oferta i la demanda imposat als drets bàsics de la població sotmet unes necessitats compartides de béns comuns, com l'aigua, als beneficis privats d'una minoria privilegiada, anteposant els interessos empresarials als de la població.

Recordem que l'aigua té aquesta doble vessant social, és un bé comú i un dret reconegut. Un dret reconegut en 2002 pel Comité de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides que va aprovar la seua Observació general Nº 15 sobre el dret a l'aigua, en la qual aquest dret es va definir com el dret de totes les persones «a disposar d'aigua suficient, salubre, acceptable, accessible i assequible per a l'ús personal i domèstic». Quatre anys més tard, la Subcomissió de Promoció i Protecció dels Drets Humans, de les Nacions Unides, va aprovar les directrius per a la realització del dret a l'aigua potable i al sanejament. Finalment, el 28 de juliol de 2010 l'Assemblea General de les Nacions Unides va reconéixer explícitament el dret humà a l'aigua i al sanejament, reafirmant que una aigua potable neta i el sanejament són essencials per a la realització de tots els drets humans. Un bé comú al ser una matèria primera i essencial que ens ofereix la natura per al seu ús compartit, que no ha de ser titularitat de ningú, ni donar-li un ús privatiu i restrictiu cap a la població.

L'Ajuntament de Bellreguard, com a una de les expressions de sobirania municipal, ha de garantir aquest dret mitjançant la gestió pública del bé comú i ha de ser la població qui, mitjançant els mecanismes de participació ciutadana, decidisca com ha de ser aquesta gestió municipal i com ha de revertir a la població. Una gestió pública eficient i transparent de l'aigua garanteix el dret a la població i socialitza els guanys de la gestió per poder-los invertir en millores socials. Diversos estudis conclouen que la gestió privada de l'aigua és, de mitjana, un 25% més cara que la gestió pública.

Actualment la gestió de l'aigua al País Valencià està entre un 50% -60% en mans privades mentre que en la resta d'Europa ronda el 30%, i un 10% si analitzem tot el món. Estem sistematitzant la privatització d'un bé públic, agreujat per l'onada de privatitzacions dels anys 80 i 90, marcada per l'entrada de l'Estat espanyol en la CEE.

Estem front a la disjuntiva de dos models antagònics. Un model mercantilitzat, facilitat per l'Estat espanyol i apropiat pel sistema de mercat, que gestiona l'aigua de forma privativa amb l'únic interés de maximitzar els beneficis i concentrar-los en poques mans, realitzant una acumulació per despossessió de les classe populars (un Robin Hood a la inversa) o un model públic amb l'aigua municipalitzada sota la gestió de l'Ajuntament i el control ciutadà, model que garanteix l'accés de la totalitat de la població a un bé comú i socialitza els guanys d'aquesta gestió en la millora dels serveis municipals.

Ara mateix Bellreguard té l'oportunitat d'elegir quin dels dos models aplica al municipi, el procés de renovació del contracte de la gestió de l'aigua està suspés i per tant s'hauria d'engegar un de nou si es vol externalitzar la gestió de l'aigua, com s'ha fet fins ara, o demostrar valentia i compromís en la gestió municipal de l'aigua en benefici del poble. En tot cas, ha de ser el poble qui ha de decidir entre els dos models.