d e totes les anàlisis polítiques que he pogut llegir esta setmana, em quede amb la del periodista Iñaki Gabilondo (que no és sant de la meua devoció), i el seu editorial «Me equivoqué». En ella, després del KO tècnic del 155 i el colp d'efecte de la convocatòria d'eleccions autonòmiques per un encertat Mariano Rajoy, va explicar que «vàrem sobreestimar els independentistes i vàrem subestimar els constitucionalistes».
En efecte, fins a l'aplicació del citat article per recobrar la legalitat vigent que ens defineix com una democràcia avançada, vàrem assistir a una cançoneta que a força de repetir-se mil vegades, es convertia en veritat: «Espanya és una dictadura», «Cal escoltar la veu de tot un poble», «Espanya ens roba», «Fora les forces d'ocupació»...
Tal vegada els constitucionalistes férem tard en un primer moment al repte secessionista. Durant quaranta anys de l'Estat de les autonomies, resolgueren la governabilitat del país, a base de xecs al portador, tirant la pilota avant. L'Estat va cedir competències que tal vegada mai deuria haver cedit i que fan d'Espanya un país disfuncional per la quantia d'administracions i competències superposades, complex per una profusa legislació ineficient i car de sostindre, sense repercutir en una millora dels servicis públics.
Però hem arribat i hem decidit plantar cara a l'independentisme. Espanya no és una dictadura. Franco va morir fa més de quaranta anys i sols és un tema més als llibres d'història. Catalunya és una regió autònoma amb una amplíssima autonomia (més que Quebec, qualsevol lander alemany o Escòcia).
Fa dos mesos s'inicià al Parlament de Catalunya els últims actes per laminar i segrestar la legalitat i la democràcia a una part d'Espanya. Al Ple del 6 i 7 de setembre, la minoria independentista va eliminar d'un cop els drets de la majoria constitucionalista i aprovaren les lleis que donarien pas a un referèndum il·legal. I en arribar la data de l'1 d'octubre, tots sabem el que va passar... una consulta sense cens, sense garanties, on els organitzadors votaven i recomptaven quantes vegades volien. Més tard vindria la Declaració Unilateral d'Independència, ja revertida per la Justícia.
Durant eixos dies es van succeir actes feixistes contra els funcionaris policials que des de la proporcionalitat van intentar garantir la convivència social. Atacs, cotxes de policia destrossats, molts funcionaris als hospitals i una violència per subvertir les legítimes institucions del país que ens recorden als moments més obscurs de la recent història d'Europa, on els moviments feixistes mitjançant la força imposaren els seus pensaments ultranacionalistes a la majoria de la població que no pensaven com ells.
No faltaren les notícies falses i «fakes» a les xarxes oficials i mitjans de comunicació subvencionats pel cessat Govern de la Generalitat. Tampoc va faltar l'assenyalament dels fills de policies i guàrdies civils, o dels qui no autoritzaven als seus fills anar a les obligades manifestacions polítiques del règim nacionalista. Els xiquets, des dels 3 anys havien de cantar allò de "in-de, in-de-pendència", en compte d'estar a l'escola ensenyant-se alguna cosa de profit. A l'ensenyament català no s'ensenya, s'adoctrina. La Comunitat Valenciana, va pel mateix camí.
Catalunya no és un poble homogeni. Allò de «un poble» va ser un argument de la propaganda nazi. Catalunya és territori amb gent diversa i plural. Els independentistes són minoria. Catalunya no és un poble oprimit, però sí castigat per uns dirigents autonòmics corruptes. Els diners no «havien estat robats» per Espanya, estan a Andorra.
Volem votar! Però votar de veritat per tornar a guanyar als independentistes en les urnes. Tenim l'oportunitat històrica de fer front als hereus del franquisme. Aquells que pensen que sols una llengua, sols un poble, exclusió i violència per fer front a qui no pense com ells. Hem de fer front als colpistes, feixistes, sectaris i xenòfobs d'ERC, PDeCat i CUP. En la Comunitat Valenciana, ideologia representada per Compromís.
Barcelona amaneix ara plena de banderes espanyoles i catalanes. S'han succeït dues manifestacions multitudinàries, on la veu de la unitat ha recuperat els carrers pels qui reclamen seny. Volem que Barcelona torne a ser la capital cultural d'Espanya. Volem votar per tornar la dignitat a Catalunya. Volem votar per espolsar-nos, en definitiva, la classe corrupta nacionalista catalana, ara per fi a la presó.
