He estat el passat pont de la Immaculada a Barcelona, fent una visita de cortesia professional al meu mestre, el professor Miguel Prats Esteve. Ell, amb els seus dos fills, Miguel Prats de Puig i Rosa Prats de Puig, havien inaugurat, fa un parell d'anys, una nova clínica de diagnòstic i tractament de les malalties de la mama i jo no havia anat a visitar-la encara. El nou centre està situat en la part alta de Barcelona i està dotat amb tota la tecnologia capdavantera per a desenvolupar la seua delicada tasca amb fiabilitat i confiança. El professor Prats fou, el 1980, cap promotor i fundador de la Societat Espanyola de Sinologia i Patologia Mamària (SESPM), en la qual jo em vaig integrar immediatament, motiu pel qual en sóc un dels membres fundadors. Amb ell foren els meus inicis professionals i, també, de la seua ma vaig ser dirigit cap els centres pioners de la sinologia europea: Marsella, amb els professors Robert Almaric i Jean Maurice Spitalier; Estrasburg, amb el professor Charles-Marie Gross, fundador el 1976 de la Societat Internacional de Sinologia (SIS), i amb el seu fill, Dominique Gross, i fonamentalment a Montpeller, amb el professor Jean Louis Lamarque, a qui considere l'altre mestre meu i sota la direcció del qual vaig aconseguir el Diplome d'Université de la Universitat de Montpeller I (1982-83), l'únic títol oficial que hi havia a Europa, aleshores, sobre les «maladies du sein», la patologia mamària.
Miguel Prats Esteve ha estat a Gandia en varies ocasions, amb motiu dels diferents esdeveniments científics que, sobre la mama, hem organitzat ací en els darrers quaranta anys, l'últim a l'octubre del 2010. Jean Louis Lamarque també hi va estar l'octubre de 1997, en la reunió internacional de MANOSMED (Mastology Association of Northern and Southern Mediterranean), la qual celebrarem a la platja de Gandia dins de les activitats que desenvolupàvem els membres fundadors d'este organisme europeu dirigides al control de qualitat de l'ensenyament i diagnòstic del càncer de mama.
Miguel Prats és, a més a més, amic meu, pel qual sent un profund afecte i respecte, els quals els sentim mútuament. L'altre dia tinguérem temps de renovar sentiments, amb els records del passat i l'avaluació del present, no sols en el territori professional, el qual ens uneix tant, sinó també sobre la situació actual de Catalunya, que tant ens preocupa, a ells particularment. Acompanyats per les nostres dones, anàrem a visitar l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau, hui transformat en un centre cultural. La visita fou molt emotiva perquè a aquelles sales de pacients, pavellons d'especialitats i corredors subterranis (hui tot rehabilitat), van lligats alguns dels records entranyables de la meua etapa de formació professional.
En el Sant Pau, aleshores, treballava Antonio Gómez, un gran radiòleg de la mama, amb qui vaig adquirir pràctica en la mamografia. En els quiròfans del Sant Pau vaig veure operar la mama als primers ginecòlegs (la mama era, aleshores, domini quirúrgic dels cirurgians), gràcies a la hospitalitat d' Antoni Llauradó i del seu equip. Quan va començar la demanda de la cirurgia estètica, el Dr. Huguet, el 1986, organitzà en el Sant Pau el primer curs de cirurgia plàstica de la mama, després del qual jo vaig experimentar un interès per esta cirurgia que em portaria a fer una estada, el 1988, en la clínica privada del professor Ivo Pitanguy, a Rio de Janeiro, i a la d'un dels seus principals deixebles, Farid Hakme, també, a finals d'aquell any, completaria aquella formació amb el professor José María Serra en la Clínica Universitària de Pamplona, però, finalment, no em vaig decantar per la cirurgia estètica mamaria després d'haver-la practicada, personalment, a València durant uns anys sota la supervisió de González Fontana (per a mi el millor de tots els cirurgians estètics que vaig conèixer), i vaig decidir continuar amb la meua dedicació al diagnòstic i el tractament quirúrgic oncològic mamari.
L'hospital de la Santa Creu i Sant Pau sempre m'impressionava. Era totalment diferent a tos els hospitals que havia conegut. D'una bellesa aclaparadora, era una icona del modernisme català. L'any 2009, va deixar de funcionar i tota la labor assistencial ha sigut traslladada a un hospital de nova planta fet en les proximitats i s'ha procedit a una costosíssima i acuradíssima acció de restauració per a ser un centre cultural de primera magnitud internacional i crec que una visita obligada quan vas a Barcelona. A un tir, llarg, de pedra la figura immensa del temple de la Sagrada Família el contempla.
En els panels i llibres informatius del rehabilitat hospital es recordava que era una de les institucions hospitalàries amb més història d'Europa, la primera pedra del qual es posà el 1401 (l'hospital de la Santa Creu), i que la seua evolució traspassa el relat històric, ja que es tracta d'un dels pilars de la societat catalana, també en l'aspecte artístic. Des dels orígens, secularment, fou permanent la seua aportació als avanços de la medicina i de la ciència, i la seua preocupació per la salut pública: la higiene, el benestar i la qualitat de vida. Però fou amb la construcció d'un segon hospital, el Sant Pau (1902-30), sota el mecenatge de Pau Gil i Serra, quan es faria la seua projecció internacional com a centre hospitalari i per la revolucionària concepció arquitectònica de l'edifici (l'arquitecte fou Domènech i Montaner), una de les joies modernistes del món, Patrimoni Mundial de la Unesco des del 1997. Hui el recinte modernista s'ha transformat en un campus de coneixement i innovació amb la ubicació d'organismes, institucions i empreses capdavanteres. Jo vaig conèixer les seues instal·lacions en el moment de l'explosió dels grans coneixements científics i de la posada en marxa de totes les noves tecnologies del diagnòstic i dels tractaments de les malalties, de les quals el Sant Pau fou dels pioners.
L'altre dia una barreja de sentiments i d'emocions em va envair l'ànima. El meu agraïment més gran a l'antiga institució hospitalària, encara hui far guia de la medicina internacional.
