En 2012 tot es va detenir. Fernando Arellano, un dissenyador de sabates de primer nivell criat en la terra de la qualitat per excel·lència, Elda, va veure com la seua vida es detenia una nit de desembre de fa un lustre. L'ictus el va atrapar. «Va ser una malformació congènita, heretada del meu pare», explica el dissenyador de sabates. Tot es va apagar: «He estat cec, mut, minusvàlid de cames i braços». Per a qualsevol jove acostumat a l'activitat frenètica de treball i esport, un colp d'este calibre és demolidor. En el cas d'Arellano, frenava en sec una trajectòria de primer nivell.
«Als 18 anys me'n vaig anar a Alemanya a vendre sabates. Vaig estar cinc anys allí treballant per a empreses d'Elda. Després em va fitxar una empresa d'Elx, dissenyant i portant el departament d'Europa durant deu anys. Vaig fabricar per a totes les millors marques d'Europa», recorda.
Aquella empresa va tancar per la competència xinesa, com a tantes altres en la vall de la sabata, afectada per la competència voraç de la deslocalització. Arellano va iniciar el seu propi camí: «Vaig crear la meua pròpia empresa a Elx. Vaig signar amb H&M per a fer totes les sabates. Cinc anys més. Vaig fabricar les col·leccions especials per a H&M. Ells contracten dissenyadors de roba i jo feia les sabates per a Viktor&Rolf o Madonna».
Després d'aquell període es trasllada a viure a Barcelona i s'incorpora com a dissenyador i fabricador per a Custo i Desigual. La carrera d'Arellano anava com un tir.
Però van arribar les tenebres el desembre de 2012. Dos mesos d'hospitalització. Un any més en l'Institut Guttmann de neurorehabilitació. El seu accident va ser demolidor. «Vaig estar sense crani pel món». Hores i hores d'esforç (avui seguix en rehabilitació) per a recuperar la parla i part de la mobilitat. Un any de foscor, dos anys de silenci.
Arellano havia guanyat un torneig de tennis a Barcelona una setmana abans del seu ictus: «Em veig un dia en una cadira de rodes, en una sala de tetraplègics. No m'ho creia, era un malson. No podia moure'm. Te n'adones de tot però no pots actuar. Terrible».
Després del túnel de la rehabilitació, Arellano va tornar al bressol, a Elda, on la seua mare s'ha convertit en un suport fonamental. «Quan torne a Elda em dic: 'Necessite alguna cosa per a moure el cervell i estar actiu. Canviar el xip, anar a la fàbrica, motivar-me amb alguna cosa'».
Des de les tenebres, una lluentor daurada li va marcar el camí. Calia tornar a fer sabates de dona. Un vídeo motivacional li va ensenyar que al Japó, quan un pitxer es trenca, s'arregla omplint les esquerdes de gotes d'or. És una forma de recordar com poden ser de boniques les coses, tot i que estan destrossades. «Pots alçar-te i aprendre del que t'ha succeït». Les sabates del seu nou projecte tindrien la sola daurada, va concloure. Una espècie d'homenatge a si mateix.
El retorn al negoci de la sabata no va ser una decisió arbitrària. És el que sap fer. En realitat, és la seua vida, des d'abans de nàixer. «Porte en la sabata tota la vida, des que tinc ús de raó. El meu avi tenia un taller en la planta baixa i estava tot el dia ací. El meu pare era modelista, dissenyador de sabates, i estava també a casa. Dibuixava en el saló de la meua casa. La meua mare enfranquia (cosir sabates) a casa. Era l'empresa familiar. I l'avi patern també era comercial de sabates, a Astúries i Galícia. I els oncles, els cosins...». El bressol li va marcar el camí des dels bolquers.
Avui, Arellano torna a volar entre les corbes i les formes de les sabates de dona. Lluita cada dia contra la maçada de l'ictus (encara no ha recuperat la mobilitat total d'una cama i una mà, i acumula hores de rehabilitació), però torna a dissenyar amb la seua tablet («beneït Steve Jobs», proclama) i torna a ser empresari.
Fa un any va engegar el seu nou projecte (Spanish Luxury Footwear) i la seua nova signatura Fernando Mittelmeer, que significa Mediterrani en alemany: «M'agrada molt el mar, és la meua passió. Sóc patró des dels 17 anys, he navegat per tot el Mediterrani i el Carib. És el meu hobby». En el seu íntim homenatge al mar, Arellano ha posat nom de costa a tots els seus models: Xàbia, Tabarca, Dénia...
I des de fa un parell de setmanes, el dissenyador ven també en tenda en línia a través de www.fernandomittelmeer.shop. «Està començant a despertar», comenta.
Arellano es veu amb l'obligació moral de reflotar Elda, lluitar per la DO de sabata de qualitat que rendisca tribut a 200 anys de tradició artesanal. I vol inspirar. «La gent no sap res de l'ictus», assegura. Ell coneix el camí infernal que seguix després del colp i també sap que el forat de la depressió s'emporta a molts del qui el patixen.
Arellano va tenir els seus suports. La seua mare, els seus amics, l'experiència de personatges populars com l'actriu Silvia Abascal. «Si esta xica tan bonica ho ha aconseguit, jo també puc», va pensar. «M'agradaria que la gent conega la meua història. Que la gent veja que es pot», anima. Arellano anima als afectats a seguir lluitant, a aprendre a cuinar amb una mà, a crear dissenys d'alta qualitat encara que no pot enfrontar-se al llapis i al paper com els seus col·legues. «Hi ha vida després de l'ictus», s'acomiada.
