La distància entre allò que pensem i allò que diem -més o menys gran, més o menys premeditada, segons els casos- és un recurs que Empar Moliner utilitza amb habilitat; ja siga per educació, timidesa o hipocresia, o per qualsevol altre motiu, el contrast entre l´interior dels personatges i les seues paraules o accions sovint fa riure. Així, en Bullying -el primer conte, concís i suggeridor-, el professor Torralba, economista i tertulià esporàdic en programes de ràdio, calla el menyspreu que sent cap a la muller -alta i prima, controla escrupolosament les calories que ingereix, mentre que el marit no sap resistir-se als menjars que engreixen- i fins i tot cap al fill, grosset com ell, però afigat i paradet, a diferència del pare triomfador. També Tot això ho faig perquè tinc molta por -més fluix- se sustenta en la contraposició entre el monòleg silenciós d´una xica pusil·lànime i un tant neuròtica i la reacció que té en la sala d´espera de l´oculista. O Un blog de gastronomia, que recrea un ambient tancant, exclusiu, al qual té accés casualment un matrimoni de gastrònoms aturats, i on destaca la descripció de la contenció obligada d´uns éssers que se sotmeten habitualment a la cirurgia plàstica: «Aquelles cares les convertien en dones educades, serenes i lentes. Eren serps sinuoses i brillants».
Però l´humor es ressent de situacions excessivament dramàtiques i per això alguns textos deixen un regust acre. La mullena, de trama ben mesurada, és d´una crueltat esfereïdora; en L´home dels espàrrecs, qualsevol intent de comicitat sucumbeix davant la duresa d´una violació; i, sobretot, Sempre ho havien dit, en què la mort d´una filla eclipsa el dibuix de la personalitat de dos ex cocaïnòmans, per molt versemblant que siga. Sense arribar a aquest nivell de tragèdia, Dos anys en la vida de Flora Camí, protagonitzat per una dona de fer faenes que quaranteja, és d´una impietat que fa mal. Tanmateix, Com fer servir el desfibril·lador -una mena de modernització de la faula dels dos conills d´Iriarte- té gràcia, a pesar d´estar construït sobre l´atac de cor d´un realitzador de programes de televisió.
I és que l´autora l´encerta sobretot quan retrata els mitjans de comunicació i el món de les lletres; de fet, La sessió de maquillatge, que obria No hi ha terceres persones -l´anterior llibre de relats-, concentrava en menys de cinc pàgines els trets que caracteritzen molts contes de Moliner: el xoc entre persones de distinta classe i cultura -un premi Nobel de literatura i una maquilladora- i la precisió de l´el·lipsi. En el nou recull, La divisió de les famílies és un dels més divertits: una escriptora «maleïda» i independentista necessita imperiosament els diners del premi Amb Veu de Dona, per això sotmet l´original a tots els canvis que li va suggerint l´editora -que es diu Iolanda-, alhora que s´atipa de menjar porqueria; el final està especialment aconseguit perquè amalgama èxit i fracàs. I també El tema de l´article, que planteja la falta d´escrúpols d´una periodista que menteix sense pudor per tal d´aconseguir acabar la columneta del dia que se li resistia. Tanmateix, A la nostra edat, sobre un redactor televisiu gai, no és dels millors.
Urbans, actuals i satírics, els contes d´Empar Moliner esbossen amb pinzellades implacables febleses i obsessions de creadors i d´individus mediàtics -l´ànsia de reconeixement, de bellesa i de renom n´és una constant-, i també de gent de classe social no tan benestant -amb els quals, de vegades, fa la impressió que la veu narradora s´acarnissa. De tant en tant, el traç és més fi -menys distorsionat- i s´hi perceben matisos i ambigüitats de les relacions, com les baralles, rancors, complicitats i silencis del matrimoni -la parella, font inesgotable de contradiccions i de gestos ridículs. El resultat és una estampa grotesca, gens compassiva, de les debilitats humanes.
