Les etimologies màgiques de Mario Obrero

Fa pocs mesos que va complir els vint i ja fa anys que Mario Obrero s’ha convertit en una veu imprescindible de la poesia dels nostres dies. Tot en ell produeix un vertigen que fa somriure, sobretot quan penses en algú que vola tan alt i té els peus tan fermament arrelats a terra. És, literalment, un arbre carregat de cireres. I fa somriure el vertigen que desprèn perquè, quan una es troba davant d’aquest cirerer, no pot més que estar agraïda a la vida de tenir el privilegi de poder anar observant, tan a prop, alguna cosa molt grossa que està creixent i encara no se sap ben bé fins on arribaran les seues branques. Com ha passat a lectors, crítics i autors que segueixen (i festejen) atentament els seus passos, que després d’haver acumulat uns quants títols, ara torna amb un nou llibre de poemes sota el braç, Tiempos mágicos, en una acurada edició publicada per La Bella Varsovia.  

Mario porta el compromís com un tatuatge a la pell (compromís amb la justícia, amb la bellesa, amb les causes, amb el llenguatge i també amb les llengües), i al llarg d’aquesta obra valenta, honesta i sincera, transita pels temps -tant pel seu com pel que fa seu-, segurament en un intent per comprendre’s millor en els dies que viu, però sobretot per la necessitat de recuperar -i salvar-, parts de la història que es resisteixen a l’oblit: Carmen Conde l’any 1936 «escupiendo hiatos a los señoritos de camisa azul» o remuntant-se al segle XVII amb Jan Van Goyen i la dimensió civil d’una sabata. Una obra en la que també transiten d’amagat els camins de l’exili de Mercè Rodoreda i el Lorca de Poeta en Nueva York cridant per Wall Street desesperadament. I enmig d’aquests versos, Mario Obrero camina, s’atura davant tombes observant cartells que diuen que «la persona generosa prospera»2, ens alerta que «se dice efeméride y no solfeo», es pregunta «cómo se cubren de talco las palomas», afirma que «crecen las vértebras como serrín en la derrota», planta panses enmig d’un cementiri, segueix el destí entre els coixins i sempre, sempre, busca l’arrel de les paraules per tornar als noms la intensitat lírica que mereix arribar a l’origen de les coses. 

A Tiempos mágicos hi és també la infantesa del poeta, conscient i intacta, però ja més allunyada de la innocència inicial. «No es sencillo assistir a la vida», afirma. I segurament el món de Mario Obrero ja no fa tant d’olor de gofre i gasolina, perquè el poeta ja ha nedat, alguna vegada, en un mar de vidres trencats, i d’aquesta experiència ha necessitat la fragmentació del llenguatge, anar despullant una a una les paraules i fer surar les diferents parles en un mar comú d’entesa. Perquè aquesta obra és, també, un generós homenatge a les llengües i a les poetes que han dit el món en diferents accents.  

En menys d’un any he estat amb Mario Obrero a Nova York, celebrant els seus vint anys amb un pícnic improvisat al Central Park; a l’Índia, caient-nos contemplant la monumental bellesa del Taj Mahal; a Dubai, realitzant competicions de còctels variats, sense oblidar les hores passades a Oliva, a Barcelona, a Madrid i, sobretot, sobretot, a Soria els tres. I en totes les ciutats i en tots els continents he vist com el mirava la gent, el record i les petjades que ha anat deixant, amb els seus versos, amb les seues paraules, amb les seues etimologies. 

Sé, que com deia Borges -i més tard va escriure Pennac-, el verb llegir no suporta l’imperatiu. Però llegiu Tiempos mágicos. Perquè ací, pàgina rere pàgina, trobareu un torrent de bellesa compromesa en tota la seua immensitat. Perquè, com deia Toni Morrison, el veritable art és aquell que resulta irrevocablement bell i indubtablement polític al mateix temps. Perquè és una obra plena d’optimisme que, tanmateix, no passa per alt les injustícies; es deté, el poeta, en cada semàfor de la història. Perquè darrere de cada paraula que Mario escriu, hi ha una batalla individual, i també una derrota col·lectiva, i una victòria alta i digníssima, com les paraules que utilitza per evocar-la. Llegiu Tiempos mágicos perquè a vegades Mario Obrero presta tanta atenció als altres i al sentit que els vincula a través de les etimologies que sovint passem per alt l’origen del seu cognom. I, en el fons, el misteri de la poesia és també observar com és possible construir edificis tan bells sense haver de destruir ni un sol solar. 

Suscríbete para seguir leyendo