Camins de fantasia

Llegir serveix per a viure, en la que tenim, altres vides de propina; per a experimentar sensacions, emocions, il·lusions, pors, enamoraments, passions i desitjos més enllà de la rutina del dia a dia. Per a evadir-nos. Per a enriquir la nostra experiència quotidiana amb altres personatges, altres històries, altres situacions; altres intrigues, altres misteris, altres solucions.

Sempre ho he pensat així: la lectura -la lectura literària, vull dir- serveix per a enriquir la vida amb el benefici de la ficció. Però no. No és cert. No exactament. Perquè llegir no serveix només per a això: llegir serveix també per a significar, dotar de sentit, valorar i embolcallar amb un tel de fascinació i meravella la realitat mateixa; la vida que tenim, la vida que fluïm, la vida que som. Les coses, els fets, les qualitats i els matisos de la peripècia vital adquireixen relleu i significació per mor del prodigi de les paraules. I de l’art de les paraules: que és la literatura.

Rutes literàries.

Les rutes literàries evidencien perfectament aquest poder prodigiós de la literatura per a expressar, representar, simbolitzar i semantitzar la realitat. Proposen la visita a espais geogràfics concrets que, d’una manera o una altra, inviten al diàleg amb obres i referents literaris. D’aquesta manera, quan participem en una ruta i visitem una casa, un carrer, una plaça, un camí, un mirador, una platja, una muntanya o un castell, el paisatge adquireix una significació especial gràcies a l’alquímia dels textos. I es fa possible una aventura extraordinària: la d’admirar l’entorn amb ulls literaris.

«Com cadells mamant de la mare».

Així, per exemple, si un dia visitàvem Benassal i admiràvem la cúpula de l’església de l’Assumpció, difícilment ens podríem abstraure de la imatge poètica que Carles Salvador projectava en Vermell en to major: «Té l’església del poble / un germànic casc guerrer / —la mitja taronja blava / dins la nit de lluna plena». O, quan visitàvem Altea, i n’admiràvem tots els blaus del paisatge, difícilment podríem obviar el deliciós inici de Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas: «La mar vivia en una badia molt gran. Un dels cantons d’aquella badia que era la casa de la mar s’anomenava la Punta de l’Albir i l’altre cantó el Morro Toix, i cap al racó de l’Olla suraven els crestallets de la Illeta i de l’Illot. L’Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l’aigua se n’havien tornat blaves». I ningú que hi haja admirat la serra de Bèrnia podrà tornar a veure aquesta mítica muntanya sense evocar-ne la imatge vivificadora: «estava tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare».

Turisme literari en família.

És només qüestió de plantejar-nos-ho: per què no fem una picardia i ens regalem l’oportunitat d’una escapada en família per a conéixer i assaborir racons, paratges i paisatges literaris? N’hi ha moltes rutes dissenyades com a reclam turístic, però també en podem crear de noves, segons les pròpies sensibilitats: a partir de les nostres lectures, a partir de les lectures dels nostres fills; prenent com a referència el patrimoni llegendari; sobre la base de les Rondalles valencianes d’Enric Valor... Qui ens impedeix transitar, dins la vida que tenim, nous camins de fantasia?

*Article de la campanya «Fem visible la LIJ» de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura.

Suscríbete para seguir leyendo