Un segrest a Greenwich Park

A finals del mes de maig del 1889, al Greenwich Park de Londres, prop de l’observatori astronòmic, es va dur a terme el rapte d’un xiquet de bolquers anomenat Marcus Benchley. A l’esquena mostrava una taca de naixement de la grandària d’un penic a l’altura de la quarta vèrtebra cervical. Son pare, Arnold Benchley, era agent de policia a la Divisió H de Whitechappel. Tenia vint-i-cinc anys i en duia quasi tres en el cos. La mare, Charlotte Benchley, era infermera al Greenwich Hospital. Havia penjat la còfia i el davantal emmidonat al sext mes d’embaràs.

Era dimecres. Per als Benchley l’única novetat del dia entrava per les finestres en forma de sol radiant. Ni a l’estiu, el cel de Londres acostumava a lluir tan blau, com si els núvols se n’hagueren anat a unes altres latituds. Els Benchley vivien a King George Street, molt prop de l’estació ferroviària i del Greenwich Hospital. De bon matí, l’agent, tot polit i uniformat, es va acomiadar d’esposa i fill i se n’anà a complir les obligacions de l’uniforme, mentre Charlotte Benchley no ho va dubtar a l’hora de decidir-se a fer una passejada amb el fill pels jardins del Greenwich Park.

Des del naixement de Marcus ja era un costum aprofitar els dies de sol. El recorregut sempre era el mateix. Charlotte Benchley eixia de casa amb el cotxet Burton ben condicionat. Era un cotxet de rodes enormes, de ferro, amb manillar de fusta de roure, i un bressol de vímet folrat amb mantes de llana. Des de King George Street, mare i fill anaven tot dret fins al parc, travessant per Crooms Hill. Als Benchley no els xorraven els diners, però Charlotte sempre vestia amb gust, amb una discreta elegància que li donava un encant natural. Era alta i prima. Pel carrer, amb la falda llarga de vellut, la brusa de coll alt, la jaqueteta ajustada i el barret de palla, personificava el súmmum de la felicitat. De vegades, com hui, Charlotte duia un para-sol que feia girar entre els dits mentre espentava el cotxet alegrant el paisatge amb somriure de mare primerenca.

Greenwich Park, un antic vedat de caça de la reialesa, ocupava un terreny immens cobert d’arbres centenaris, caminals, alberedes, fondalades i jardins disseminats entre planures verdes. En els punts més elevats hi havia bones vistes del Tàmesi i la City. Més o menys pel centre, al cim d’un turó, es trobava l’observatori astronòmic que va manar construir Carles II d’Anglaterra feia poc més de dos segles. Quan passejava a soles, Charlotte Benchley no arribava mai fins a l’observatori. Dins del cotxet, Marcus sempre s’acabava adormint i Charlotte aprofitava per a seure en algun banc, envoltada d’arbres, a l’empara d’un ressol tebi que li feia llevar-se el barret i mirar al cel amb els ulls tancats.

Sempre passejava pels mateixos llocs. Sempre ocupava els mateixos bancs. En tenia dos o tres de predilectes. En aquesta ocasió va ocupar-ne el que hi havia entre els cirerers que flanquejaven un dels caminals que duien al cor del parc. A pesar del sol radiant, feia frescor. Charlotte va seure en un racó que formaven arbustos esponerosos en els quals no convenia perdre un didal. El lloc era solitari. De vegades, sentia la piuladissa d’algun pardalet o coincidia amb alguna parella d’enamorats agafats del braç que li recordaven els dies de festeig amb el seu espòs.

Uns deu minuts després d’haver pres possessió del banc, Charlotte feia una ullada al fill mentre una brisa dolça li recomanava tapar-lo millor amb la manteta escocesa. Encara no ho havia acabat de fer quan dos desconeguts van aparéixer entre els arbres. Eren un home i una dona malcarats i envellits, d’aspecte malforjat. Devien rondar els setanta o els huitanta. Ell, amb gorra i roba esfilagarsada, semblava carn d’asil o de taverna de mala mort. Duia un sarró de cuir penjat en bandolera i una pipa apagada a la boca. Caminava d’una manera curiosa. Coixejava. Ella, enrotllada amb una toca negra de llana, bé podia passar per la llogatera d’una pensió de barriada. Charlotte va pensar en un matrimoni mal avingut. Les seues maneres i aspecte li deien que no devien pertànyer al districte. Discutien. O més ben dit, la dona discutia. Fingia sentir-se indignada per un reliquiari que l’altre havia empenyorat per pagar-se vicis i pintes de cervesa.

Charlotte no es va moure del banc. Tenia l’esperança que el suposat matrimoni passara de llarg. Però no ho va fer. Ben al contrari, la reprensió continuà davant mateix de Charlotte. Era una discussió sense rèpliques que Charlotte escoltava amb una incomoditat mal dissimulada, sense saber cap a on mirar, sense entendre per què tots els intents per desviar la mirada acabaven reparant en detalls fastigosos com les ungles brutes i engroguides d’ell, o la falda d’ella amb pedaços desfilats.

De sobte, l’actuació va canviar d’acte, la dona engegà a pastar fang l’home. Es mostrà sorpresa, com si acabara de descobrir la presència de Charlotte i del cotxet. Va demanar disculpes per l’aldarull, disculpes que Charlotte va rebre amb un somriure tan delicat com forçat. La dona, apenada i agafant-se les mans, s’acostà al cotxet desitjant no haver molestat la criatura. Va mirar-ne dins mig abocada, acariciant la manteta escocesa amb un dit arrugat i ossut, afalagant la benedicció d’un fill amb veu de bruixa engalipadora. Charlotte es posà rígida al banc. No volia que ningú li tocarà el fill. Ni el fill, ni el cotxet, ni la manteta, ni res. No suportava la falta de decor. Per a Charlotte, qualsevol que introduïra una mà en el cotxet s’extralimitava i abusava d’una confiança no permesa.

Aleshores, el nas de Charlotte la va posar en alerta. Fou un instant. Com una furgada d’olor penetrant que la brisa li va deixar al seu pas. Olor de cloroform. Una olor dolça. Charlotte la coneixia de sobra. Sobresaltada, quan volgué reaccionar i feia per alçar-se, l’home ja l’atacava per darrere i li tapava nas i boca amb un drap de cotó amarat de cloroform que s’havia tret com si res del sarró. Charlotte s’hi va resistir. De manera instintiva, les mans eixiren disparades cap arrere per defendre’s. Colpejaren el rostre del desconegut. La pipa li va eixir de la boca volant cap als arbustos. El desconegut no s’esperava la reacció de Charlotte. El cloroform no actua tan de pressa com alguns pensen. Charlotte es defenia, però lluitava contra una força sobrehumana. Tanmateix, els crits ofegats no s’arribaven a sentir més enllà de dos o tres cirerers.

La lluita es va allargar fins a perdre intensitat i Charlotte va quedar asseguda al banc, inconscient, amb el cap inclinat com si pregara a Déu, o com una xiqueta a qui havien descobert en una malifeta.

‒Vinga, anem-nos-en! ‒digué la dona emportant-se el cotxet.

L’home regirava desesperat entre els arbustos buscant la pipa perduda. No la trobava.

‒Què fas? Vinga!

‒M’ha fotut la pipa! És per ací!

‒Oblida’t de la maleïda pipa!

‒És la meua pipa de la sort! Fou un regal.

Suscríbete para seguir leyendo