Alguna cosa està passant a la Comunitat Valenciana. No sé si ho definiria com a «impecable», com diria el senyor Casado, però sense dubte la Comunitat s´està convertint en exemple d´inclusió, progressisme, feminisme i cures. Des de la gran esperada aprovació del Pacte contra la violència de gènere i masclista, els plausibles avanços en política social o els grans projectes com la Llei LGTBI, i contra l´assetjament escolar.
I no solament això. Coincidint amb la tombada de la proposta de Ciutadans de suprimir el requisit lingüístic en les oposicions en aquelles comunitats on es tinga més d´una llengua oficial (és clar, no parlen de suprimir el castellà), Europa ens reconeix, en el Dia Europeu de les Llengües, el model de multilingüisme aplicat en les aules valencianes com a promoció i protecció de les llengües. Entendre com a «barrera», com va declarar el senyor Cantó, el requisit lingüístic que permet a qualsevol basc, gallec, català o valencià exercir el seu dret de parlar en la seua llengua és limitar aquest. I no és per res, però castigar i reprimir una llengua és típic de les dictadures més ràncies, com la que va representar l´ara molt anomenat Franco. Dur quan mon pare em conta que solament podia parlar valencià a casa, i ull que ningú l´escoltara.
Així doncs, som un país i una terra diversa, així que, estimats feixistes, és el vostre problema seguir amb la reticència cap a nosaltres o entendre que la diversitat és el nostre fort, i ho seguirà sent. Mentre en Europa ens reconeixen el treball, alguns sectors en l´Estat espanyol no volen escoltar-nos. Estimem la nostra llengua, no hi ha debat. Seguim. Sílvia March. València.
