Les primeres notícies sobre la construcció de cementeris civils a Espanya es remunten al bienni progressista, durant el regnat d'Isabel II, quan la revolució de 1854 va acabar amb la dècada moderada. Una llei del 29 d'abril de 1855 va fer possible que les persones que no professaven el catolicisme tingueren un lloc d'enterrament a banda del catòlic. Però la manca de compliment d'aquesta llei per part dels ajuntaments, va fer que es promulgara altra llei en 1872 i altra en 1882 amb la mateixa finalitat.
A Castelló serà al 1871 quan l'alcalde posa en coneixement dels regidors la reial ordre del 31 de juliol signada pel Ministre de Governació, Ramón Serrano, on explica que per a evitar els greus conflictes entre les autoritats civils i les eclesiàstiques amb motiu dels enterraments dels no catòlics, els ajuntaments dels pobles han de destinar un espai al cementeri o en un lloc separat per a aquestes persones. En la mateixa sessió s'acorda fer un minuciós reconeixement del cementeri per a intentar localitzar el lloc més idoni.
Fins al 1884 no tornem a tindre notícies sobre la proposta de cementeri civil de Castelló i aquesta vegada serà amb motiu del primer enterrament en el mateix. Es tracta del difunt Joaquín Ramos Peris, natural d'Onda i veí de Vil-real, on exercia de metge. El doctor Ramos, un lliure pensador „a la seua filla li deien María del Carmen Libertat Igualdad Fraternidad„ va demanar als seus familiars, a punt de morir, que traslladaren les seues restes al cementeri de Castelló, atès que estava convençut que al de Vilareal profanarien la seua tomba.
Aquest enterrament serà tan polèmic que fins i tot la premsa es farà ressò i generarà una forta disputa entre el setmanari «La Plana Catòlica», de comunió tradicionalista, i «El Clamor», periòdic fundat pel republicà Gonzàlez Chermá.
«Quadre Vell»
El primer cementeri civil de Castelló es trobava a esquenes del primigeni cementeri, exactament a l'accés pel primer eixample, conegut actualment amb el nom de «Quadre Vell». Ocupava solament 187 m2 i en paraules del propi alcalde estava en un estat deplorable, la qual cosa era habitual en aquests recintes, fins al punt que eren coneguts com a «corralillos».
L'estat de conservació dels cementeris civils i el descrèdit social que comportava estar soterrat en els mateixos era tan lamentable que havia persones que renunciaven a ser soterrades en aquests llocs per tal de no fer passar a la família el tràngol d'haver d'anar-hi a visitar-los. Altres vegades era la mateixa família la que, tot i la voluntat del difunt, es negava a complir-la perquè no suportava deixar les despulles mortals del seu familiar ésser estimat en un lloc abandonat i depriment.
Al 1924 es va obrir l'actual recinte civil i al 1928 es van traslladar les restes cadavèriques de 16 tombes. Altres 24 restes, en no haver estat reclamades per les famílies, van ser dipositades a l'ossera del nou cementeri civil.
Destinataris dels «corralillos»
Qui eren els destinataris dels «corralillos»? D'una banda estaven els que de manera voluntària optaven per una tomba civil, com és el cas dels maçons, protestants, anticlericals i lliurepensadors inconformistes; famílies que des de l'avi fins els nets van voler ser soterrades en aquests llocs. D'altra banda era el darrer destí dels cossos d'aquells que per decisió canònica del clergat eren relegats a aquests llocs per considerar-se morts en pecat, com ara els suïcides, els que convivien en parella sense estar casats per l'Església, els xiquets que morien sense batejar...
A l'actual recinte conegut com «cementeri civil» de Castelló hi ha soterrades persones de quasi tots els exemples esmentats. Per exemple, significats maçons com ara Francisco Fletcher Puerto, president del Comité Republicà Federal al 1891; Enrique Dávalos Pascual, republicà i regidor; o Sebastián Esparducer Vilar, tinent d'alcalde de l'Ajuntament, entre altres. També hi ha els enterraments de fidels d'altres religions que no la catòlica, com ara els súbdits britànics August Stubbs Hillhouse, que va exercir de vicecònsol a Castelló des de 1898 fins a la seua mort al 1926, o Rusell Ecroyd, propietari del conegut «garatge de l'anglés» al carrer Escultor Viciano. Curiosament, a prop de la seua tomba estan les dels sogres, un cunyat i una cunyada, i la de Berta Ecroyd, una xiqueta que va tindre amb la seua esposa, María Pérez Rodríguez.
Suïcides
També hi ha soterrats suïcides i persones que no estaven casades per l'Església, els dos casos que més conflictes provocaven a l'hora de l'enterrament atès que era el capellà qui prenia la decisió definitiva i qui, de vegades, davant el mateixos fets actuava de forma diferent i accedia a l'enterrament al cementeri catòlic, segons les circumstàncies i la posició social de la família del difunt.
El que es coneixia com a cementeris civils estaven situats generalment a un costat dels cementeris catòlic i amb separacions ben evidents, però amb l'arribada de la II República i la Llei de Secularització es van enderrocar les tàpies i es van municipalitzar tots els cementeris. Anys després però, el 10 de desembre de 1938 -encara en plena guerra civil- una llei de la Jefatura de l'Estat derogava la legislació republicana referent als cementeris i es van aixecar novament les tàpies que separaven els dos recintes i obligaven a accedir-hi per portes ben diferenciades.
Malauradament, a causa de la repressió franquista, el cementeri civil acollirà les despulles mortals de 532 persones, de les 977 víctimes del règim dictatorial, soterrades sense caixa, unes al costat de les altres, i repartides en la part central del recinte en 14 files.
El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica ha col·laborat ara amb l'Ajuntament de Castelló per tal de renovar i actualitzar les plaques que hi havia amb els noms d'algunes d'aquestes víctimes. La nova senyalització és fruït d'un estudi fet pel Grup per a ajudar a les famílies a identificar el lloc aproximat on podrien estar soterrats els seus familiars dins del recinte.
Amb la recuperació del sistema democràtic i de les llibertats més fonamentals a l'estat espanyol, les tàpies que separaven als ciutadans difunts van ser enderrocades de bell nou i tan de bo siga així per a sempre.
