Aquesta història comença de l'única manera que podia començar si te'n vas a València amb el tren de rodalia: en el café de l'estació, perquè qualsevol que tinga un sentiment sagaç del que és un café d'una estació ferroviària comprendrà que allí els encontres i els desencontres s'han de donar d'entrada en un territori marginal, de trànsit. Perquè, a veure, què és i per a què serveix una estació de tren? És una simple instal·lació on la gent va per a utilitzar un transport? Està clar que van ser construïdes amb aquesta finalitat, però si així fóra, cap cosa justificaria la insistència amb què la literatura, el cinema o la nostra pròpia memòria personal les ha triades per a fer d'elles l'escenari d'un determinat tipus de vivència exclusivament instrumental.
Per a Marcel Proust, les estacions de tren eren, alhora, «meravelloses i llocs tràgics» on podia succeir alguna cosa terrible i solemne, com per exemple, l'eixida d'un tren a una destinació remota, segons ens dius en A la recerca del temps perdut. Sé que sóc a l'estació de Castelló, fent café i observant la seua estructura i distribució. Per això continua fascinant-me la Gare Saint-Lazare descrita en La bèstia humana, aquella gran novel·la ferroviària de Zola. Estranys en un tren, de Patricia Highsmith; El tren de Estambul, de Graham Green; El gran robo del tren, de Michael Crichton; El Guardavías, de Charles Dickens; Una novela no escrita, de Virgina Woolf; El viaje, de Julio Cortázar; Nunca llegarás a nada, de Juan Benet. Per a mi no hi ha cap ambigüitat possible. Les estacions de tren són llocs propicis per al descobriment, les expectatives, l'aventura i l'amor.
Tant s'hi val que dugues alguna cosa per a llegir o algun aparell electrònic que t'aïlle dels teus veïns de vagó. Un viatge en rodalia arribarà a fer-te pensar que Renfe fa càstings als viatgers, perquè és una espècie de Gran Germà sobre raïls. Les Aides, Irmes i Elettres es metamorfosegen en oficinistes vestits de Cortefield que es passen tot el trajecte grapejant (que no teclejant) l'ordinador, en companys de seient que poden encadenar vint conversacions telefòniques seguides a crit pelat (¿com és possible si a mi se'm talla quatre vegades el mòbil en dos minuts?) o en el palissa insuportable que no para de treure temes de conversa. Res a veure amb aquella novel·leta breu que ens conta el viatge d'un home de seixanta anys de Milà a Trieste per a resoldre un negoci i que en el meu hit parade particular de literatura sobre raïls ocupa el número u.
Perquè en Corto viaje sentimental, se'ns mostren diverses persones en un compartiment i com li van obrint la mirada cap a zones desconegudes fins aleshores, dels altres i d'ell, establint-se un joc entre la seua inseguretat, la seua estreta visió del món i el desig d'ordre i de domini de la situació. Aquesta història d'Italo Svevo és un viatge iniciàtic però a l'inrevés: on hauria d'haver un jove obrint-se al món hi ha un home de seixanta anys sorprés per la seua pròpia inhabilitat vital, els seus prejudicis, la seua candidesa. El meu, en canvi, és un viatge iniciàtic a l'univers Trump on reivindique el meu dret a pertànyer a l'Associació Nacional del Rifle per a poder posar ordre en el vagó.
Vas arribant a València, a l'Estació del Nord. Entrant-hi, sempre veus aparcats trens vells, en una via morta. Els trens són més que una nostàlgia a molts llocs. Sense trens, sense vies, potser el concepte pàtria hauria de buscar-se a si mateix. Potser per aquesta raó, i això ho sabien els Borbons, el tren ha teixit estació a estació la tan sobada unitat nacional.
Baixes del tren perquè has arribat a la teua destinació. Hi ha sobre les andanes, als vestíbuls, una societat de partides i de retorns, d'esperes, retrobades i comiats. Un tren sempre està a punt de marxar però n'hi ha que no marxen, no arranquen mai, com moltes vides. Alguna cosa tenien les andanes del tren de les pel·lícules amb aquell vapor que ho envoltava tot, perquè esdevenien escenes especials amb una enorme força emocional, una metàfora d'allò que es deixava escapar.
Perquè una estació és un paradigma comprimit del que és l'urbà com a forma de vida, una espessa xarxa de relacions inestables entre desconeguts o a penes coneguts, un seguit d'institucions momentànies. Perquè com ens demostra la literatura, a l'estació es despleguen moltíssimes formes de vida humana en societat que els creadors d'aquell espai no hagueren pogut de cap de les formes preveure i menys encara dirigir. Son ells qui van crear un univers polièdric, una articulació indefinida. Allà on hi havia un projecte, nosaltres hem posat la vida.
