Diuen que este país enterra de meravella als seus morts. De fet, fins i tot Pablo Iglesias es desfeia en elogis personals cap a Mariano Rajoy el passat dimarts pel twitter.
Ni vull caure en l´elogi desmesurat, ni en el panegíric partidista, però si crec que almenys algunes coses cal dir-les, si més no recordar-les. Algun periodista esmentava que possiblement Rajoy haja estat l´inquilí de La Moncloa menys egocèntric, un president ´normal´ -a l´estil de l´expresident francès François Hollande, tot i que amb una vida amorosa menys agitada-. Un president que ni va fer ´colla´, ni ´bodeguilla´, ni jugava al billar, ni al pàdel, ni al bàsquet amb ningú. Per no fer, no va fer ni un cercle de periodistes, empresaris o editors amics.
Tal vegada se va equivocar a l´escollir un govern de tècnics i funcionaris disposats a treballar i no entretenir-se en menudeses com la comunicació i la política. I dic es va equivocar, perquè també un partit de centredreta -com un d´esquerres- precisa de figures de rellevància mediàtica o de talla intel·lectual o de la societat civil, que connecten amb l´electorat i empatitzen amb els ciutadans.
Però no seria just no reconèixer que ha Rajoy li ha passat de tot -i no tot bo- durant el seu govern: un país en fallida econòmica i en risc de pobresa extrema, una declaració d´independència de part de l´estat i fins i tot la dimissió -en forma d´abdicació- del cap d´estat, en este cas del Rei Joan Carles.
Poca broma a les tres coses i totes entre els darrers dies de desembre de 2011 i el mes de maig de 2018, és a dir en sis anys i mig. Però a tot sempre va respondre Rajoy amb una gran dignitat i amb una gran enteresa d´ànim, la qual cosa ni és fàcil, ni és freqüent en política, per això els seus més aferrissats adversaris li reconeixen l´elegància, la intel·ligència i li ofereixen el seu respecte.
Efectivament Rajoy va prendre possessió del Govern d´Espanya a les acaballes de 2011, quan Espanya estava a la vora del precipici, a punt de fer fallida, en una situació de màxima gravetat per a l´economia i amb prop de sis milions de ciutadans que vivien amb desesperació la seua desocupació. S´havien disparat els índex de pobresa i de desigualtat com a conseqüència de la major destrucció de treball de tota la Unió Europea.
Hui en dia, en maig de 2018 i després d´adoptar mesures difícils, impopulars i pensant més en Espanya, que en el seu propi partit, ja no parlem de recessió, sinó de creixement; ja no parlem de destrucció de treball, sinó de creació; ja no parlem de posar en perill la societat de benestar, sinó de consolidació; ja no parlem de dades sinó de persones, de totes les que estan darrere de cada treball que s´ha creat i es continua creant; ja no parlem dels problemes per a Europa, sinó de la confiança exterior en Espanya.
Hui en dia, després del desafiament separatista, que no s´ha acabat i amb el que continuarà estar vigilant, s´ha format un govern de la Generalitat, que manté les seues idees, però que no ha vulnerat la llei -almenys encara no- i els que la van vulnerar estan sotmesos a l´acció de la justícia. És cert que alguns empresonats i altres fugits covardament, però ningú en este país està fora de l´abast del compliment de la llei.
Per això crec que és just donar les gràcies. Gràcies President, perquè ens deixes una Espanya millor de la que l´anterior govern et va deixar a tu; una Espanya de la que podem sentir-nos orgullosos.
