Hotel Suizo

I és que la ficció i l'hotel ja fa temps que passegen agarrades del braç i són alguna cosa més que una habitació o un bar on fer una copa. Són el decorat de l'acció, el lloc on s'alimenta la intriga. Hi ha milers de personatges que no tindrien un sostre on aixoplugar-se, ni cap aventura per a viure ni un paradís o un infern a on descendir sense aquests edificis. En la ficció, un hotel aporta allò que podríem qualificar com a «territori favorable», que és allí on esdevenen les trobades indispensables d'una trama. Són símbol de refugi, d'enigma, de fugida, d'iniciació, d'infidelitat, de crim. En un hotel de Ruan, Emma Bovary i Leon Dupuis van viure una aventura electritzant. La primera vegada que la Maga i Oliveira fan l'amor és en un hotel de la rue Valette, un dia de pluja que «andaban por ahí vagando y parándose en los portales» de París. A més d'un i d'una l'han concebut en un hotel...

Joan Garí ens va narrar l'amistat dialèctica entre un literat i un rector a les Llacunes, amb un balneari de rerefons. Manuel Vicent, el Castelló de la postguerra a través d'una sèrie de personatges que circulen per l'hotel Voramar. Orange, Turcosa, Mindoro, Golf, Aloa, Martí, són topònims que s'estenen per Castelló, que formen part del nostre imaginari col·lectiu i que, en el full en blanc on comencen totes les històries, podrien ser el millor complot contra la rutina que ens envolta. O no? Parlem-ne. D'entrada, si passes una temporada en un hotel possiblement no tingues una altra cosa que contar excepte la petjada que ha deixat una altra gent. De fet, els hotels formen part de l'obra, però també de la vida de molts escriptors. Cortázar escrigué «Rayuela» durant una llarga estada en una habitació de l'hotel Esmeralda a París. A la mateixa ciutat però a La Louisiane, Tarantino es va inspirar en els corredors i catifes per a il·luminar un parell d'escenes de «Pulp fiction». Però és que també alguns dels hotels més prestigiosos del món ho són perquè entre els seus hostes han tingut escriptors o artistes. És el cas del Chelsea, a Nova York i Dylan Thomas o Leonard Cohen entre altres. O el Roma a Torí, que va acollir Primo Levi i el suïcidi de Cesare Pavese. Veig fotos de Castelló antigues i ahí està, a la porta del Sol, l'hotel Suizo. Desconec la literatura que amaga o la que ha produït. Però m'estan entrant ganes de fer la meua modesta aportació a la ficció i al parnàs local.

La història, evidentment, l'ambientaria a Castelló. I posats a triar, la situaria en els efervescents dies de juliol de 1936. Dies de tensió social, d'escissions polítiques, de lluites entre col·lectius que volen millorar el món i menestrals locals que temen l'expansió d'aquestes idees per la ciutat. I enmig, dos personatges: Batiste «el Moreno», malfaener professional que s'acaba d'allistar en els nacionals com a pilot d'aviació i Isabelín «la Templà», la filla d'un patrici local de soca que ha fet quatre xavos amb la taronja. Una nit d'hotel. Cossos que s'entrellacen sota la calor humida. Batiste no té cap interés en Isabelín. S'avorria i només volia seduir-la. En fer-se de dia, el futur camisa blava ha desaparegut. Ella és conscient de què ha ocorregut. S'asseu en el llit i encén un cigarret. Necessita beure alcohol. Sap que son pare la desheretarà. Veu que hi ha una botella de conyac. L'obri i el tasta. «Puagggg!». Ha estat víctima de la garrama ordida pel Moreno que s'havia begut el conyac i reomplí la botella amb el seu pixum. Com aquell que no vol, Isabelín es renta la boca i obri la botella de cassalla, mentre que, en la primera pipada del cigarret, desitja amb tota l'ànima que el Moreno s'estavelle amb l'avió durant el primer bombardeig de Castelló en la façana del Casino, que és on son pare estarà negociant la compra venda de la taronja.