Una de les característiques del'etapa actual del Teatre Principal és l'aposta per una programació de teatre de qualitat.
I això és el que , sens dubte, ofereix habitualment les produccions de El Pavón Teatro Kamikaze de Madrid.
Ressalta la valentia d'aquest col·lectiu en fer propostes on es desenvolupen amb excel·lència les diverses branques de la creació escènica: dramatúrgia, producció i ,per suposat, direcció i interpretació.
En aquest cas es tracta de l'obra "Ensayo" escrita i dirigida per Pascal Rambert, considerat una de les figures més brillants del teatre contemporani europeu.
Quatre personatges, quatre amics -dos parelles- se citen per assajar una obra: un dramaturg, el director i les dues actrius d'una companyia que, després d'anys de treball i un passat ple de vivències i desitjos que els uneix i els identifica com a grup, exploten al davant nostre, tancats en una sala, sobre tot allò que els uneix i els separa.
Estan l'amor i el sexe, a diverses bandes, passions inconfessades , enganys, la necessitat del sexe o la seua absència, la consciència de grup, la necessitat de pertinença, la dependència artística, el compromís social o fins i tot la reivindicació ideològica , però sobretot, l'amor i la separació, el llenguatge, l'escriptura i la creació. I al centre l'ésser humà.
L'obra es desenvolupa en quatre monòlegs que es succeeixen com diferents exposicions sobre un tema comú, la versió
particular de la història de cada personatge, que van ampliant la visió de conjunt del conflicte que té l'espectador.
Assistim a una mena de partida de billar en la qual només un personatge es mou lliurement per l'espai de comunicació colpejant els altres mentre aquests romanen en silenci i gairebé immòbils. Encara que existeix interacció amb una gestualitat, fins i tot de vegades excessiva, escoltem textos que semblen més per ser llegits que declamats ja que l'excés de contingut dels monòlegs no ens deixa percebre'ls íntegrament.
Molts temes, interessants en general, que acaben d'alguna manera sepultats per la prosa barroca d'un text que pretén ser un reflex agut i mordaç de la vida, de les complexes relacions humanes, però que potser és massa literari i pretensiós, servit en una posada en escena poc convencional.
Acostumats que en el teatre contemporani l'autor desaparega davant l'autoria de la direcció i la proposta escènica, ací passa al contrari , amb un text en forma "d'assaig" que es fa massa present, en una posada en escena que, en canvi, sí que brilla gràcies a la direcció del propi autor i a la solvència de la interpretació dels quatre actors.
