La vida i la mort sempre han anat aparellades en un indret que pot arribar a ser extrem com a hàbitat per a les persones com és el cas de les Illes Columbretes, més sense la tecnologia i les comunicacions ràpides de hui en dia. És per això que fascina sobremanera la història d’aquelles persones que hi visqueren en temps de comunicacions difícils i lentes, com el cas de mitjans del segle XIX quan s’instal·laren a l’illa Grossa els primers farers. En eixos casos la fortalesa de les persones que hi habitaren contrasta amb la fragilitat de la vida. En este sentit, desde la Reserva Natural de les Illes Columbretes s’ha organitzat una jornada per a este dissabte, 9 de març, on es projectará el documental Aïllats, la memòria de les Columbretes i on es fará una visita guiada al Centre d’Interpretació de l’illa. Des de l’organització s’ha volgut emfatitzar el paper de les dones en este entorn d’aïllament; una memòria en la que destaca que son dones les que protagonitzen el primer naixement i la primera mort a l’illa.
La primera persona que hi ha documentada que nasqué a les Illes Columbretes és Mariana Miranda Coca, que ho feu l’any 1862. Mariana (Illes Columbretes 1862, Erandio 1950) era filla d’un dels primers farers, Simón Miranda Ortiz, després de la construcció de la infraestructura entre 1856 i 1860.
De fet, tal i com reflecteix el documental ‘Aïllats, la memòria de les Collumbretes’ produït el 2014 per Eva Mestre, Xavi del Señor i Patricia González, els farers Simón Miranda i Francisco del Rio foren també els constructors del petit cementiri que hi ha a l’illa. Els autors del documental inclòs varen poder contactar amb les besnetes de Mariana, que els contaren els records que tenien d’ella.
Així mateix, en el petit cementiri de l’Illa Grossa, hi ha una làpida que recorda a Mercedes Escortell Ribes, que nasqué a Peñíscola 18 de junt de 1909 i morí a les Illes Columbretes el 20 de maig de 1920 a l’edat d’onze anys. Al respecte, l’investigador David Moré Aguirre va contactar amb un nebot de Mercedes, Josep Escortell Cerqueda, nebot que li relatà els detalls de la vida al far. Moré relata que la mort de la xiqueta es degué a un xarampió i que la falta d’assitència sanitària per a comunicar la seua enfermetat va impedir que es poguera fer res.
Arrán del succés les autoritats portuàries decidiren instal·lar «un sistema radiotelefònic entre l’illa i el far del Grau de Castelló l’any 1921.
Escortell fou traslladat al far de Sant Feliu de Guíxols el 1926 i amb ell hi anaren els set fill del matrimoni, que prosperaren en terres gironines, sengons relata David Moré.
