La companyia Rhum & cia. arriba a Castelló per obsequiar-nos el tancament de la trilogia encetada amb Rhum pel gran actor i pallasso català Monti . En els dos primers ens van fer estimar el món del pallasso. Rhumans va més enllà.
Es tracta d'un muntatge que, sense deixar de ser un espectacle de creació pròpia sobre el clown clàssic amb els habituals artefactes escènics destinats a fer riure, ens mostra la consciència del pallasso, les fissures que troben i la dura realitat del públic que no entén el seu art.
Un espectacle reflexiu sobre el paper del pallasso en la societat contemporània. Això s'aconsegueix contrastant el que passa a escena amb els enregistraments projectats de persones del carrer que opinen sobre el paper del pallasso i la percepció que la societat actual en té.
És genial constatar en situ com els tòpics que es diuen en les gravacions queden absolutament desmententit per l'actuació dels cinc pallassos en escena.
Cinc pallassos diferents que representen estils diversos: el pallasso blanc que interpreta Joan Arqué que a més fa de fil conductor, Mauro Paganini, que fa un ambigu pallasso de cabaret. El pallasso músic troba un bon referent en Pepino Pascual. El pallasso ximplet el fa Roger i Julià i un excepcional Piero Steiner ens fa un pallasso complet que resulta del tot deliciós.
L'espectacle ens deixa a més, un homenatge a tots els pallassos i pallasses amb la força visual de la pluja de sabates que els representa, i , sobretot, una reflexió sobre la incompresa figura del clown. Un personatge amb el qual podem riure però també aprendre a suportar els mals moments difícils de la vida i , per extensió, en eixe final tan bonic i poètic de Rhumans, a valorar el seu l'art.
L'espectacle comença amb dos pallassos que es recorden l'un a l'altre que «no estan bé» i que el públic que vencen tots els obstacles i inèrcies per seure a la butaca d'un teatre per veure'ls, tampoc estan bé. Si no estar bé significa abraçar les arts com a revulsiu, i en este cas, donar suport al meravellós i complex art d'eixos grans actors que són els pallassos, tan menyspreat com imprescindible, cal afirmar-lo amb entusiasme: no, no estem bé.
