Sí, sóc fill d'un carrer ple de vida. Un d'aquells nanos gens pasolinià que van aprendre a imaginar la lectura i la vida en els fulls d'un tebeo. Per això, hui, Dia de la Mare, recorde la novel·la gràfica d' Ana Penyas «Estamos todas bien». Potser, siga el seu cromatisme: la força del roig que a poc a poc done pas a una gamma d'ocres, grisos i colors de café que transmeten calidesa, quotidianitat, saviesa i paciència, que em recorden la meua infantesa. O potser perquè aquesta novel·la parla de la memòria, però d'aquella memòria que ens remet a la saleta de casa, a records en caixes i fotos velles, a converses amb la nostra gent gran, però sobretot, perquè aquesta novel·la parla de les dones oblidades per tota una generació que, al remat, són les nostres mares i àvies i, justícia poètica, tenim la urgent necessitat de donar-los veu i espai per a narrar una història, que no és ni més ni menys que la de tots. Perquè aquesta obra és un gran tribut a les dones de la postguerra que no solem cuidar com elles ens van cuidar i que sempre han estat personatges secundaris d'unes altres vides. Perquè sempre han sigut la dona de, la mare de o l'àvia de. Perquè mai se les ha identificat com el que són: persones.
I ja que estem rotllo «bande dessinée», recorde una història de Mafalda en què observava, tota aclaparada, com estava de neta sa casa. Estava, si fa no fa, astorada. La roba planxada, l'habitació immaculada, ordenada i l'escurada feta. Al remat, són senyals que la nostra heroïna entén com a indicis del drama de la submissió. Quan finalment albira la mare envoltada d'estris de neteja, en l'última vinyeta, li pregunta: «Mamá, ¿qué te gustaría ser si vivieras?»
Dic açò perquè hui és el Dia de la Mare, però també, perquè moltíssimes mares ho són, és el Dia de l'Àvia. I les iaies són, vulguem o no, aquestes persones que viuen els seus dies en un bucle etern entre el desdejuni, l'esmorzar, el berenar, passar per la banyera i, de volta en quan, també el sopar dels nets. Unes persones que el seu dia a dia és un anar i tornar de l'escola a casa una i una altra vegada. Que esgota? Fins i tot, un repartidor de Glovo o Amazon haguera explotat. Perquè ser àvia no és calcular automàticament l'equivalència en pessetes sinó que és pertànyer a una generació de dones que, pels motius psicològics o morals que siguen, posseeixen un sentit de la responsabilitat excessiu i que com a gran enemic només tenen el pudor. No mai es queixen ni demanen ajuda. Són unes dones tan entregades que no coneixen el que és reivindicar alguna cosa per a elles mateixes. Potser te les trobes al replanell i aleshores aquesta zona comuna esdevé un confessionari. O les tens a casa.
A mi, particularment, el que em commou d'elles és la seua sinceritat. Les àvies (i els avis, siguem inclusius), des de sempre, donen més la mà que apreten, i malcrien quan sempre han educat. Però per això mateix cal posar-les en valor. Perquè és un sentir generacional. Perquè és de justícia donar veu a qui mai de la vida l'ha tinguda. O no?
Diumenge passat vaig estar de vocal en una mesa electoral. No és la cosa que em feia més comboi com podeu imaginar però vaig complir amb el meu deure ciutadà. Quina imatge tinc de les eleccions? La premsa sempre publica l'endemà de les votacions una fotografia de monges exercint el seu dret al vot. De monges, no en vaig veure cap al col·legi on vaig estar. Ara bé, gent amb olor de ciri...
Però el que volia dir. Sembla que en barris com el que jo visc hom vol amagar la gent gran. Perquè la majoria dels que van vindre a votar, no els he vist mai de la vida pels carrers. Els amaguen en residències o expulsant-los mitjançant la famosa gentrifricació? Els recuperem el dia de les eleccions i «fiestas de guardar»? Crec que ja hem assumit que les màquines són les dipositàries imbatibles de la memòria informativa. Ara bé: la nostra gent gran són la memòria vivencial, la nostra memòria afectiva i no hem d'oblidar-los ni desaprofitar-los. Així que, feliç dia a totes les mares i àvies.
