Avui fa 30 anys de l'inici de les emissions de RTVV. Amb la institucionalització política de la Generalitat, la RTVV es presentava com el factor sociocultural complementari per a la consolidació autonòmica. El primer informatiu presentat per Xelo Miralles i la projecció de la versió valenciana de Casablanca són encara la referència d'un model televisiu basat en la informació plural i la «invenció» d'un imaginari en què s'havien de reconéixer els valencians. RTVV havia de ser alhora el motor d'un sector audiovisual clau en la societat postindustrial. Els programes PEV II i PEV III de la Generalitat, d'orientació socialdemòcrata, assignaven a RTVV la funció dinamitzadora d'una estructura productiva de petita i mitjana empresa sense demanda sostinguda.
Ara bé: RTVV va nàixer també marcada per interessos partidistes. De fet, el seu primer Consell d'Administració, nomenat per les Corts Valencianes, en va excloure el representant d'Esquerra Unida, aleshores liderada per Albert Taberner, per a marginar preventivament una veu suposadament crítica amb el model dissenyat pel director general, Amadeu Fabregat, que anunciava «una televisió complementària (de l'espanyola) i fallera». Amb tot, l'audiència va rebre les emissions amb èxit gràcies a uns informatius de factura professional i moderna i una graella de programació repartida entre la factoria Hollywood traduïda al valencià, unes transmissions esportives molt dignes i la proposta tradicionalista amb tocs contraculturals de Joan Monleon. Un model divers en què, mal que bé, es reconeixien grans segments de la població.
Tot això esdevenia el conte de la lletera als pocs mesos, quan el castellà es convertia en la llengua de la ficció i el valencià es confinava, llevat dels informatius i les transmissions, als programes de temàtica passadista i rural, quan no obertament grollera, i s'hi bandejava tot plantejament il·lustrat. Un fet més que simbòlic és que Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Juan Gil-Albert només van eixir a les pantalles de Canal 9 de cos present. El canvi es va subratllar després del triomf de la dreta a les eleccions municipals del 1991 i l'ascens d'UV a València. A partir de llavors, la coentor i el folklore ranci van engendrar una «reproposta» d'imaginari audiovisual oposat als objectius fundacionals de RTVV i a la imatge moderna que emanava d'altres sectors de la Generalitat. S'inicia també llavors una política de contractacions de productores de programes forànies com Gest Music, amb «negocis» de més de 3.000 milions de pessetes, Moviestudio, que va produir 12 sainets a raó de 10 milions el sainet, o Europroducciones i «El desafío de los dioses» per més de 500 milions.
Una pràctica que travessarà la història de RTVV amb conseqüències econòmiques letals per a l'empresa i les indústries culturals valencianes. Per citar-ne una, al tancament de RTVV, el sector audiovisual valencià estava atomitzat en 140 empreses i facturava 30 milions d'euros a l'any, xifres insignificants comparades amb Madrid, Catalunya o Galícia. La majoria d'aquelles empreses o han tancat o continuen pagant deutes. Per la seua banda, l'ús del castellà en la ficció, justificat per raons d'audiència, es desmenteix ell mateix perquè les pel·lícules més vistes van ser Casablanca, Karate Kid, Oficial i Cavaller, Únic Testimoni i La força de la tendresa, totes emeses en valencià.
Certament, la gestió socialista de RTVV guanya, comparada amb el règim del PP i la seua accentuada aposta pels encàrrecs a la rodalia del partit i una graella simbolitzada per Tómbola i programes semblants de Mar Flores o Bárbara Rey. El deute acumulat durant aquella etapa voreja els 1.200 milions d'euros, en part a causa de la duplicació innecessària de la plantilla, però, sobretot, pel canvi de model de finançament de RTVV establit per Eduardo Zaplana i la centrifugació del dèficit de la Generalitat a les empreses públiques. Pel saqueig directe com la visita del Papa el 2006, i l'indirecte, amb contractacions a preus unflats dels drets del futbol, la Fórmula 1, l'America's Cup o la cessió de la xarxa de repetidors a Mediterráneo TV i Las Provincias amb contractes perjudicials per a RTVV.
Era l'època dels grans esdeveniments -«fàbriques del segle XXI al servei d'una indústria estratègica que és el turisme», segons Francisco Camps. La cirereta indigenista va ser la producció de l'Alqueria Blanca, un remake de les Crónicas de un pueblo franquistes de TVE que reproduïa valors premoderns i una identitat col·lectiva conservadora i falsa. Conseqüències socioculturals al marge, la liquidació de RTVV en va comportar també d'econòmiques -semblants al que hauria estat el tancament de la Ford-. El tancament marca el final d'un somni en què, ben mirat, cap dels governs consecutius no va creure.
Un fracàs en la gestió
Per la seua banda, la creació d'À punt «des de zero» és potser el major fracàs del Botànic. Un fracàs legislatiu, amb una llei surrealista. Un fracàs del model d'empresa neoliberal que, en contra de les idees socialdemòcrates, hipoteca la programació al sector privat. Un fracàs de gestió recolzada en l'ús fraudulent del patrimoni de RTVV representat per les instal·lacions, la xarxa de repetidors i l'arxiu històric -cosa que demostra, diguen el que vulguen les sentències judicials, la successió entre les dues empreses. I, finalment, un fracàs de graella que simbolitza la recuperació -ai!- de la mateixa l'Alqueria Blanca.
Les dades d'audiència i el compte de resultats de la gestió en À punt invaliden la cadena com a televisió pública, segons el model europeu, i en realimenten la posició marginal perquè impedeixen, de retruc, la captació d'ingressos en el mercat publicitari. El darrer diagnòstic de la directora general a les Corts no inclou cap autocrítica i anuncia emissions en castellà. Línia i bingo! Siga com vulga, passats 30 anys, que la ciutadania associe la televisió pública valenciana a un flux incessant de mascletades, processons, crònica metereològica i programes costumistes fa pensar que els gestors viuen immergits en un bucle nietzscheà d'etern retorn al pecat original.
Sempre ens quedarà Casablanca i el somni d'una televisió que ens podia haver seduït. Tot i que, com deia Simone Signoret, la nostalgie n'est plus ce qu'elle était.
