Diuen que les imatges que perduren a la memòria són aquelles que se'ns fixen de menuts. El cas és que la imatge que associe amb el meu germà gran ha romàs viva perquè ha definit, en realitat, tota la seua existència: la imatge d'un lector constant, envoltat de llibres i documents; d'un escriptor continuat, que amb lletra feréstega emplenava folis i quartilles; d'un home de gust sense treva, que aplicava el sentit de l'obra ben acabada tant als seus textos com a les seues actituds.

Com demostra el professor Román de la Calle a la necrològica que ha fet circular per les xarxes socials, Miguel Ángel Català Gorgues és una figura cabdal de la historiografia de l'art valencià, i la seua contribució ha estat possible des del treball «consistent i incansable». Un treball ple de vocació genuïna pel coneixement, sense cap servilisme a la promoció personal o acadèmica -sempre va defugir els cursus honorum que tant poden llastar l'activitat investigadora-, i amb un inequívoc compromís amb la conservació del patrimoni artístic. Des d'aquell 100 años de pintura, escultura y grabado valencianos (1978), publicat amb motiu del centenari de la Caixa d'Estalvis de València, fins al seu estudi del mestre valencià del segle XVIII José Vergara (2004), fonamental per a la reivindicació definitiva d'un artista menystingut fins llavors, els seus llibres, catàlegs i articles han ajudat a superar els llocs comuns i superficialitats que emanen d'eixe tòpic acrític que lliga València amb el cultiu de les belles arts. La seua amplíssima cultura, que anava molt més enllà de les estretors especialitzades, li permetia circular per temàtiques d'allò més diverses i li feia concebre projectes de gran volada amb un entusiasme contagiós. Recorde bé com, estant jo treballant a Lisboa, em demanava bibliografia sobre l'art funerari portugués; no debades, ell estava llavors submergit en la seua monografia del Cementeri General de València (2007), la veritable obra de referència sobre la qüestió i un llibre que clama ser reeditat.

El seu amor intens i alhora crític per la seua ciutat explica l'acostament a tradicions festives i populars, molt especialment el Corpus Christi, de la recuperació moderna del qual fou un dels seus paladins més autoritzats i, alhora, més discrets. Però es sobretot el sentit del servici públic el que defineix la seua implicació amb el redreçament cultural i patrimonial del Cap i Casal. Museòleg per convicció, la seua tasca com a director dels Museus Municipals li dugué a implicar-se sense reserves en la gestió, conservació i difusió de les col·leccions de la ciutat, amb independència del signe polític de les successives corporacions, i en alguna ocasió fins i tot fent front als recels de certes persones que no entenien tan radicalment tal sentit de la res publica. Un sentit que també tingué ben present com a acadèmic numerari de la Reial de Belles Arts de Sant Carles, on ingressà amb a penes vint-i-vuit anys i on acceptà diverses responsabilitats, per acabar sent un dels millors coneixedors del seu origen i desenvolupament històric.

Home de món amb les justes mundanitats, el meu germà era també home de pregona vida interior. Fascinat per l'espiritualitat cartoixana, tenia el monestir de Porta Coeli com a referent; i em concedisc imaginar que les venerables ruïnes de Vall de Crist van ser un dels elements que el lligaren per sempre al poble d'Altura, on passà els estius d'infantesa. Uns altres espais conventuals, lligats ensems a la vida personal (els franciscans i Xelva, els mercedaris i El Puig) alenen al seu darrer llibre publicat, Conventos y monasterios valencianos (2019). No és, però, la seua contribució última; fa pocs dies, en conversa telefònica forçada per la pandèmia, em participava amb goig que una revista li havia admés un article. I sé que deixa un llarg manuscrit que no ha de trigar a entrar a les premses.

Amb Miguel Ángel Català marxa un savi que no tingué vocació docent, però sí de mestratge, com demostrà guiant les passes inicials de molts historiadors de l'art. Fóra injust esmentar alguns i deixar de banda uns altres. Em permetran, però, que sí recorde amb emoció la seua esposa, tristament desapareguda en plena joventut, Margarita Llorens, ara que la mort els uneix per sempre després d'haver-ho fet la història de l'art.