"Una de les causes de la castellanització ha estat l’actitud de la clerecia local"

Sr. Josep Benet i Morell

Barcelona

Benvolgut amic:

Gràcies per la teva carta. Passo a detallar-te la qüestió:

Per unes filtracions —segons sembla— molt directes i fidedignes, hem sabut que un bon amic nostre, el reverend Josep Espasa Signes, canonge de la Seu de València, ha estat inclòs en una terna d’episcopables: una terna ara en tràmit. Mossèn Espasa no és d’aquella mena de capellans que aspirin a «ascendir» en la seva carrera, i per això no veia amb massa entusiasme la perspectiva d’una mitra. I no solament no havia donat importància a la notícia, sinó que fins i tot ens l’havia ocultada. Parlo en plural, perquè es tracta d’un petit grup d’amics —i entre ells el canonge— que, des de fa molts anys, cada dilluns ens reunim a sopar i a fer tertúlia. El dilluns és el dia que habitualment jo pujo a València, i aprofitem l’ocasió per trobar-nos i xerrar. Fa un parell de setmanes, en una d’aquestes assentades, va sortir a conversa el tema de les responsabilitats pastorals dels bisbes, i tant hi vam dir uns i altres, que el Mossèn va quedar-ne tot preocupat, i no tardà a confessar quines eren les possibilitats que se li presentaven. Naturalment, vam indignar-nos perquè no ens ho hagués dit abans, i li vam fotre un severíssim sermó sobre la seva obligació de no eludir el càrrec en el cas que li sigui ofert. De més a més, hem decidit d’intervenir en el problema.

En principi, no cal dir-ho, ens faria molta il·lusió que el nostre amic fos bisbe, només per simples raons d’amistat. Però hi ha unes altres raons més poderoses que ens aconsellen actuar. Tot fa creure que la terna al·ludida és projectada a cobrir el lloc de bisbe-auxiliar de València, ja que és de confecció local i està integrada exclusivament per clergues de la diòcesi. Hom diu que l’actual bisbe-auxiliar, González Moralejo, serà possiblement traslladat a una altra Seu. Per consegüent, la cosa s’ho val. La presència de Mossèn Espasa, ni que sigui com auxiliar, al front de la diòcesi valentina seria un fet probablement decisiu en molts aspectes. Pràcticament, d’ençà de principis del segle XVI, la mitra de València ha estat sempre en mans (o en caps) forasters. Des de 1429 al 1511, la Seu, o les seves rendes —per ser més exactes—, van quedar en poder de la família Borja, tan il·lustre. Posteriorment, d’indígenes, només hi ha hagut: de 1677-99, un dominic de Peralada, fra Tomàs de Rocabertí; un franciscà de València, fra Antoni Folch de Cardona, que en la Guerra de Successió es decantà per l’Arxiduc i va seguir-lo a l’exili; un mallorquí intrigant, Antoni Despuig, que a penes va estar-s’hi un any (1795-96); i un altre franciscà valencià, fra Joaquim Company, també una mica embolicat en incidents polítics, durant la francesada. En el segle XX, l’únic prelat autòcton que hem tingut és el cardenal Enric Reig, que en 1923 (si no m’erro) passà a la Seu de Toledo. No podria informar-te amb una minúcia paral·lela a propòsit dels bisbes-auxiliars que hagin desfilat per la diòcesi. El fet és, però, que la persistència de clergues castellans (en el sentit més ampli de la paraula) en el lloc màxim de l’Església valenciana ha tingut efectes terriblement nocius per al país. Estic convençut —i així ho insinuo en Nosaltres els valencians— que una de les causes més eficaces de la nostra castellanització ha de buscar-se en l’actitud de la clerecia local, instigada directament o indirecta pels arquebisbes. Avui mateix, tot i que Mgr. Olaechea ha fet algun gest de condescendència (autoritzar un catecisme en vernacle, llegir ell mateix en vernacle i públicament una butlla pontifícia en determinada solemnitat, etc.), la seva inhibició o la seva insensibilitat davant del problema lingüístic ha produït no poques conseqüències desagradables (al Seminari Conciliar, per exemple, està «prohibit» —literalment— parlar en «dialecto», fins i tot en les converses privades dels seminaristes). Si ara s’inclou l’ús de les llengües vulgars a la litúrgia, ja és previsible què passarà en aquesta diòcesi: la «llengua vulgar» adoptada serà el castellà. Don Marcelino no farà res per imposar, ni tan sols recomanar, el vernacle. En aquest tristíssim panorama, la intercalació de Mossèn Espasa podria tenir excel·lents resultats.

En realitat, jo no arribaria a afirmar que el «desarrelament» de l’Església valentina sigui un factor decisiu en la marcada descristianització del País Valencià i en els tradicionals progressos de l’anticlericalisme. I no ho afirmaria perquè considero que l’anticlericalisme local té uns orígens històrics molt complexos, i perquè sospito que la descristianització de la societat és un procés ineluctable que ací té, com a tot arreu, unes causes genèriques ben conegudes. Ara: no hi ha dubte que el «desarrelament» nacional —lingüístic i polític— no és sinó una faceta d’un defecte constitucional més vast, que, en d’altres vessants, ja té implicacions igualment negatives en l’ordre religiós estricte. La indiferència «nacional», al meu veure, reflectia una una indiferència global davant totes les realitats socials. O per dir-ho en termes una mica cruels: significava simptomàticament una absoluta falta d’intel·ligència. Enfront dels atacs de l’anticlericalisme i de la propagació d’ideologies anticristianes, l’Església valentina no ha sabut reaccionar, fins ara, i ara i tot!, sinó pel procediment primari del trabuc (verbal o material). El cas Blasco podria ser una mostra d’això, que es prestaria a suggestives anàlisis. Blasco era un ase sensacional, un home buit, que s’havia empescat quatre banalitats retòriques en la pitjor literatura irreligiosa de la França del seu temps. «...Hemos sido regidos por la Fe y la espada: hora es ya de que nos gobernemos por la Ciencia impía...» Era, però, un demagog genial i exercia una formidable fascinació sobre la gent del país. A la seva oratòria eixelebrada, els capellans indígenes no saberen mai com replicar. Ni van saber muntar un «tinglado» editorial comparable a les Edicions Sempere i Prometeo, a través de les quals Blasco injectava al públic el més vistós repertori bibliogràfic anticristià (des de Nietzsche a Marx, des de Strauss a Reclus, etc.). Quan jo deia en el meu llibre que la clerecia local no havia estat capaç de produir ni un sub-Balmes, ni un sub-Torras, ni un sub-Cardó, volia indicar això: independentment de la qualitat intel·lectual que haguessin aconseguit, el fet és que ni tan sols intentaren una ofensiva apologètica com la que Balmes, Torras i Cardó, cadascú en el seu nivel i en la seva direcció, realitzaren. I, sobretot, no la intentaren de cara a la seva societat: de cara a la pròpia feligressia. Quan Torrasredacta la Tradició pensa en un «públic» molt concret, pensa en els catòlics catalans, o en els catalans que haurien de ser —per definició— catòlics: ací ningú no ha pensat mai en els catòlics valencians com a «valencians». Els prelats forasters no ho podien comprendre. Els clergues de missa i olla, tampoc. Els altres —canonges, teòlegs— estaven massa «provincianitzats», i ho estan encara, i eren massa burros, per anar més enllà.

Des del punt de vista eclesiàstic —i parlo objectivament— res no podria ser tan útil com corregir aquesta situació de «distanciament» que, des de fa segles, existeix entre l’Església i el poble. D’això n’hem parlat centenars de vegades amb Mossèn Espasa. Insisteixo en no voler presentar «sectàriament» el problema: no vull dir que un retorn a la llengua del país fóra la solució. Però la solució, si és factible, implicarà el retorn a la llengua. Ja saps que solament és des d’aquest angle que arriba a preocupar-me el tema: no t’ho amago. Però procuro no deixar-me endur per les meves personals inclinacions. Em poso en el lloc d’un catòlic conscient, i crec honestament que hauria d’arribar a aquestes conclusions... I el curiós és que el «material humà» —la trista clerigalla autòctona— és bo. Dins la tònica de despersonalització i d’abandó de la llengua que domina en la societat valenciana, els capellans són, com a estament, un dels més «sans». Les vocacions eclesiàstiques surten, per regla general, dels pobles o de les classes populars de la capital: és a dir, de zones que mantenen l’idioma en la seva normalitat familiar. És infreqüent de trobar dos capellans pel carrer que parlin castellà, i això encara avui, i malgrat la prohibició del «dialecto» en el Seminari (prohibició, sigui dit de passada, ordenada per un inqualificable «fulano» anomenat Rodilla, que n’és rector). La massa levítica del país no està malejada. Simplement és obtusa, i viu en els llimbs...

Bé. Ara parlem una mica de la «víctima» de la maniobra. El canonge Espasa és un dels pocs clergues valencians que han superat el «handicap» folklòricament provincià de la seva Església. Ja t’he dit que fa anys que el conec i que hi tinc una relació assídua i sense reserves. Des del punt de vista personal, és un home intatxable, obert i cordial. De més de canonge, és rector del Col·legi Major Eclesiàstic de la Presentació, en el qual realitza una labor tan sòlida com positiva. D’altra banda, és el típic capellà progressista, en el sentit més «conciliar» del terme. La seva formació teològica és àmplia i al dia, i probablement és un dels pocs clergues valencians que es troben dins la línia que l’Església romana sembla fixar en aquests moments. Dóna classes de religió a la Universitat, i compta amb la unànime estimació dels alumnes, cosa molt significativa, donades les reticències que el bestiar discent sol dedicar al professorat. Políticament, queda al marge de qualsevol regimentalisme. Crec que va ser capellà castrense durant la guerra, i que després va fer de consiliari del Frente de Juventudes. Però jo també he estat, si no capellà castrense, sí «assessor» del «Nacionalsindicalismo» del Frente de Juventudes del meu poble!!! (Un dia explicaré en algun paper aquesta experiència autobiogràfica). Entre les seves amistats capertovetòniques hi ha l’Aranguren i el Ridruejo. Etc. Em penso que amb les indicacions anterior ja et faràs càrrec de què va la cosa. Sembla (dic «sembla») que, ara, el Vaticà tendirà a proveir els bisbats vacants amb persones que, a diferència dels seus predecessors, tinguin «possibilitat de futur»: això és, que siguin «oportunes» de cara a les contingències que el dia de demà plantegi la incordiosa i caòtica societat «espanyola». Si realment el Vaticà no hi ha pensat, hauria de pensar-hi. La situació de l’Església espanyola, vista des de l’angle del Vaficà II, no deu ser gaire satisfactòria, i les rectificacions que el Vaticà-Cúria pugui intentar han de ser en aquesta direcció: crear bisbes «viables» en un context políticosocial distint de l’actual. El meu candidat és adequadíssim. Finalment, és un autèntic home del país, gens mistificat, que respondrà com cal als imperatius religiosos i civils a què es deu.

No sé si t’he informat com volies. En el cas que necessitis més precisions, m’ho dius: o bé tornaré a escriure’t, o bé faré que algú vagi a parlar amb tu. Sigui com sigui, espero que t’ho prendràs amb interés. El meu maquiavelisme rural —i prou saps quina és la meva intenció última— queda esgotat amb aquesta carta.

T’abraça