"Continue sostenint que ‘o el Consell, o merda’"

3 desembre 1978

A

Josep Lluís Albinyana

València

Benvolgut amic i president:

Ara trobe finalment una pausa entre visites i treball, i vull aprofitar-lo per repetir-te per escrit el meu agraïment per la teua visita i pels comunicats de premsa que has promogut respecte a la «mascletà» de què vaig ser víctima. La cosa —l’atemptat, vull dir— no tindria cap importància si no fos per la mala llet implícita (o explícita) i perquè en una altra ocasió les circumstàncies podrien ser francament doloroses. Paciència!

Procure seguir amb la màxima bona predisposició les teues activitats i les del Consell. Ja saps que, a pesar de les nostres discrepàncies de principi, i no solament les teues i les meues, sinó les meues i el conjunt del Consell, continue sostenint que «o el Consell, o merda». Ja veig que no «tot» el Consell està a l’altura de les circumstàncies. Però tampoc no podem canviar el país de cap a cap en vint-i-quatre hores. M’imagine els teus malsdecap.

T’abraça

3 de desembre de 1978

En la primera de les cartes enviades per Joan Fuster a Eliseu Climent publicades la setmana passada, datada el 6 de març de 1979, l’escriptor demanava a l’editor que li organitzàs una reunió amb el president —«i ràpidament expresident», afegia Fuster— Josep Lluís Albinyana. De fet, tots dos s’havien conegut a través de Climent i, en paraules del mateix Albinyana, Fuster va ser un dels qui l’instaren a acceptar la presidència del Consell del País Valencià. Si més no, això és el primer que li va dir l’escriptor, quan el polític va anar a visitar-lo a la seua casa de Sueca, abans fins i tot de creuar la porta. En aquesta carta, que denota ja un cert grau de proximitat, Fuster agraeix al president la seua solidaritat arran de l’atemptat que el primer havia patit dues setmanes abans, el 17 de novembre, i que, com el que patiria de nou tres anys després, el 1981, han quedat impunes. El mateix Albinyana, víctima igualment dels atacs de l’extrema-dreta, rebria també un artefacte explosiu al seu domicili particular, el 1979, del qual el va alertar la policia minuts abans de la detonació.

En la carta, Fuster, que reconeix seguir les activitats del president i del Consell, li expressa el seu suport, tot i les «discrepàncies de principi», sobretot perquè no hi ha cap altra alternativa viable: «O el Consell, o merda», amb independència que no «tot» el Consell estigués a l’altura de les circumstàncies. Fuster no sols s’hi mostra possibilista: «Tampoc no podem canviar el país de cap a cap en vint-i-quatre hores», sinó també solidari amb la solitud del president: «M’imagine els teus malsdecap».

La carta a Albinyana, el primer president dels valencians després de la dictadura, tanca la sèrie de cartes de Joan Fuster publicades, una cada una de les 52 setmanes de l’any, al llarg d’aquest Any Fuster que avui es tanca.

Josep Lluís Albinyana i Olmos (València, 1943).

Advocat, jutge i polític. Fill d’un visitant mèdic originari de Llombai i criat al si d’una família benestant i d’idees progressistes, va estudiar al Col·legi Francès de València, al carrer Isabel la Catòlica, i, més tard, va fer el batxillerat a l’institut Lluís Vives. Llicenciat en Dret per la Universitat de València, va exercir com a advocat des de finals dels anys seixanta a l’inici de la Transició (1976), tant al País Valencià com a Madrid, assumint també la defensa de presos polítics del franquisme. Les seues primeres inquietuds polítiques, encara en plena dictadura, el portaren a involucrar-se en l’organització de la candidatura de Francesc de Paula Burguera a procurador en corts el 1971 i, poc després, a militar en la Unió Democràtica del País Valencià, que abandonà en accentuar-se l’orientació catòlica d’aquesta sota la direcció de Vicent Ruiz Monrabal. El 1975 ingressà al PSOE, després que aquest hagués celebrat l’any anterior el congrés de Suresnes, en el qual s’aprovà la nova orientació política i ideològica del partit de cara a la transició democràtica i es referendà el lideratge de Felipe González i Alfonso Guerra. Albinyana, contactat directament per González i Guerra, va ser nomenat membre de la comissió executiva i va encapçalar la llista del PSOE per València al Congrés dels Diputats en les primeres eleccions democràtiques celebrades el 15 de juny de 1977. Poc després, el 6 d’agost, es constituïa el Plenari de Parlamentaris del País Valencià, amb els 41 parlamentaris (29 diputats i 12 senadors) elegits dos mesos abans, que el març de l’any següent acordà amb el govern central l’establiment d’un règim pre-autonòmic per al País Valencià (aprovat per un reial decret-llei el 17 de març de 1978), amb un primer govern valencià d’unitat, el Consell del País Valencià, presidit per Josep Lluís Albinyana. Des de la presidència, Albinyana, que tenia aleshores 35 anys, oficialitzà la senyera quadribarrada amb l’escut del Consell i la denominació de País Valencià i, sobretot, va dur a terme una campanya per tal que l’autonomia valenciana seguís la via de l’article 151 de la Constitució espanyola tot just aprovada, la mateixa que les nacionalitats «històriques», cosa que el portà a recórrer tot el país, ajuntament per ajuntament, i que li valgué també la incomprensió, quan no l’hostilitat directa, del seu propi partit. Tot i així, al final, més del 90 % dels municipis valencians, que representaven el 99,9 % de la població, es pronunciaren a favor de l’autonomia, i quan Albinyana i el seu equip treballaven ja en l’organització d’un referèndum per al 28 de febrer de 1980, el vicepresident del govern espanyol Fernando Abril Martorell, en nom de la UCD, i Alfonso Guerra, en nom del PSOE, pactaren la interrupció i posterior aigualiment del procés autonòmic valencià. En resposta a la manca de suport del seu partit, que des de feia poc (31 de juliol de 1979) dirigia Joan Lerma, Albinyana va dimitir el 22 de desembre, i va ser substituït per Enrique Monsonís, diputat d’UCD. Finalment, el País Valencià accediria a l’autonomia per la via de l’article 143, reservada per a les comunitats no «històriques». L’ex-president es va donar de baixa del PSOE i ingressà, primer, el 1981, en el Partit Nacionalista del País Valencià de Francesc de P. Burguera, del qual en va ser vice-secretari general, i després, el 1983, en la Unitat del Poble Valencià, en la qual s’havia integrat el PNPV. En dimitir de diputat al congrés, tornà a exercir l’advocacia fins a l’any 1990, en què va ingressar a la carrera judicial, sent jutge d’Instrucció a Castelló (núm. 8) i a València (núms. 1 i 17), jutge de Vigilància Penitenciària de Catalunya i magistrat a l’Audiència de Barcelona. En aquests anys, compatibilitzà l’activitat judicial amb la participació com a expert en projectes de cooperació internacional de la Unió Europea i de Nacions Unides en diversos països americans i nord-africans, sobre reformes de l’administració de la justícia, de sistemes electorals i del sistema penitenciari. El 2015 va ser candidat al Senat encapçalant la llista per València de Compromís-Podem, i el 2019 es presentà com a candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana per Esquerra Republicana del País Valencià. President d’un govern valencià anterior a l’existència mateixa de l’autonomia, el Consell del País Valencià, Josep Lluís Albinyana, un polític d’indubtables conviccions valencianistes i progressistes, ha estat i és no sols un dels protagonistes de la transició democràtica, sinó també, i sobretot, una de les persones que més van lluitar perquè el País Valencià assolís les més altes cotes d’autogovern.