per aquestes dates s'espera l'estrena d'un documental sobre la vida de Francesc Bosch i Morata, el primer conseller de cultura d'un govern valencià dels temps de la II República, moment en què a Espanya s'intentava donar eixida a l'estat autonòmic per tots conegut. El projecte de traure de l'anonimat a aquest il·lustre xativí va nàixer de la productora Endora, sota la direcció de Rafael Alborch i Miquel Notari. La idea és la va inspirar el fet que durant una mudança dels nets, es trobaren una oblidada caixa guardada per la vídua de Francesc, Pilar Trenzano, on havia arxivat tota la correspondència del seu marit, fotos, manuscrits, i records de la seua professió mèdica.

Segons explicava Alborch a aquest diari fa uns mesos, la caixa anava a ser el fil conductor del documental, on a través dels papers custodiats, es plantejava tot un recorregut vital de mig segle d'existència, des del seu naixement en la Xàtiva d'inicis del segle XX, per la València republicana, pels fronts de batalla de la Guerra Civil, pel seu efímer exercici del càrrec e3 conseller de cultura (nomenat al gener de 1937, i revocat el 1938) fins arribar a l'exili, on va reprendre la seua vida com a metge en el Mèxic dels anys 40 i 50, on finalment va morir.

Ens preguntem si la caixa contindrà la vida periodística que va desenvolupar quan tenia uns trenta anys, al setmanari El Progreso, formant part d'aquella joventut republicana, que va voler aprofundir en la vertebració autonòmica de la Constitucio de 1931. Durant dos anys, va formar de l'equip de redacció d'aquella publicació junt a José Fabra, Artemina Botella o José Aragonés, entre d'altres, on a través de la sèrie Regionalismos va intentar despertar l'adormiscada consciència dels valencians sobre la necessitat de tindre un estat d'autonomia semblant al dels catalans o els gallegs, els models a seguir, en la seua opinió. I els va escriure tant en castellà, com en valencià, sent per tant dels primers en recuperar la llengua autòctona com a instrument de cultura.

Gràcies a l'Arxiu de la Col·legiata de Santa Maria, podem documentar que Francesc de Paula Bosch i Morata fou un xativí amb una profunda arrel genealògica. El seus pares, Peregrín Bosch Ribelles i María Morata Gil, es casaren en la Seu el 24 de maig de 1900. Lloc on aproximadament, un any i mig més tard, va ser batejat un primer de desembre de 1901, Francesc de Paula, qui posteriorment es casà en 1926 amb Pilar Trenzano Valls en l'església del Pilar de València, la qual va ser precursora de la recopilació de la vida del seu marit, a la que afegim nosaltres els articles escrits pel futur conseller abans d'esclatar la Guerra Civil.

Però analitzem alguns exemples d'una qüestió encara de plena actualitat, i més encara amb els tristos esdeveniments que s'estan vivint a terres catalanes, i que ens fan reviure els grans problemes que va tindre la República espanyola amb la proclamació de l'estat català a inicis dels anys trenta.

Valencianisme. El 8 agost de 1931 debutava el jove Morata establint les bases del valencianisme polític. València, Catalunya i la resta de regions ibèriques havien de conviure sense trencar els vincles de germanor que unien a les diverses regions d'Espanya. El que calia fer era evitar el centralisme, potenciar l'economia de València, una de les més fortes d'Espanya, promoure el pacte entre els diversos pobles dels regnes d'Espanya, un estat plural, on les diverses parts tenien el dret de reivindicar unes institucions d'autogovern.

El mal d'Espanya havia sigut en la seua opinió conseqüència d'haver centralitzat tot el poder al voltant de Castella. Desgràcia que començà amb Felip II, decretant Madrid com capital d'un imperi on pesava més el criteri de centralitat peninsular que no la vocació marítima i pactista dels territoris de la Mediterrània. Aquesta fou la causa de la decadència de l'Imperi, en iniciar-se amb Felip III una contínua desmembració territorial. Els àustries res van aprendre de la revolta de les Germanies, i els borbons intensificaren aquesta centralització incrementant-la amb el Decret de Nova Planta, després de la Guerra de Successió, que condemnava a Espanya a guiar-se per les lleis, costums i llengua de Castella.

Defensava Morata que València, tenint en compte la seua llengua i institucions d'autogovern podia ser perfectament considerada una nació, i pensava que igual que s'havia promulgat una Declaració de Drets de l'Home i del ciutadà en diferents períodes revolucionaris, calia fer una declaració dels pobles que establira els drets col·lectius d'una comunitat que compartira la mateixa història, llengua i cultura. És curiós observar que en aquest punt apareixia una nota del director d' El Progreso, Fabra, establint que no estava d'acord amb la visió de Morata sobre els fets històrics que carregaven a Castella la vocació centralitzadora, ni que els drets dels pobles pesaren més que els individuals, on s'havia de primar més el fet de ser ciutadà que valencià, a més de l'obligatorietat del govern republicà de procurar la cordialitat entre les diverses regions, on l'única nació possible seria una República Espanyola, que hauria de treballar pel bé comú a través de la vertebració del país mitjançant els estatuts d'autonomia.

Considerava Francesc Bosch que s'havia de mobilitzar a la joventut valenciana per reivindicar dins del marc constitucional de 1931, un estatut d'autonomia com els dels catalans, progressista i d'esquerres, i no com el basc, al que definia com a reaccionari i tradicionalista, i al PNV, més com una secta confessional que no un partit polític. Per a Morata, València era un país o una pàtria, i no una part del Levante español. Una pàtria que en el context d'Espanya esdevenia en la primera potència agrícola, segona industrial, i equilibradora d'una sempre deficitària balança comercial, gràcies a l'enorme vocació exportadora de l'economia valenciana. I, per tant, aquestes eren suficients raons per reivindicar a Madrid un estatut d'autonomia amb moltes competències, perquè València donava més del que rebia, i ser excessivament generós fomentava la vagància i la indolència en les altres regions de l'estat.

Va ser el pensament de Morata també defensor de la defensa de la cooficialitat del valencià amb el castellà, com a llengua de cultura, que s'havia d'ensenyar a les escoles, que s'havia de cuidar i potenciar, i no valia l'excusa que el valencià en comparació del castellà, era una llengua minoritària en nom de parlants i universalitat de la seua literatura. I exigia també la conversió del 9 d'octubre, com el dia de la commemoració d'una nació valenciana que mai es va veure proclamada davant l'esclat de la Guerra Civil i la victòria de bàndol feixista, que esborrà del mapa polític espanyol la constitució de 1931 i els estatuts d'autonomia. Esperem que si bé Bosch i Morata no va poder ja tornar a Xàtiva, si ho puga fer la caixa, perquè volem incloure aquells articles de joventut en defensa dels drets del poble valencià en el context d'una República sempre espanyola.