Escric estes línies mentre divise la Mariola encara coberta de neu. Sembla una imatge de postal nadalenca que associem a grats records, però res més de lluny de la trista realitat, les aparences enganyen. Ens trobem en plena corba d’ascens de la tercera onada de la pandèmia i la ciutat d’Ontinyent està confinada. Un fet que no va impedir que alguns dels nostres paisans es convertiren en il·lusionats xiquets, obviaren la prohibició perimetral i gaudiren de la neu per les muntanyes de la veïna Bocairent.
La blanca silueta de la serra em fa rememorar els usos que els nostres avantpassats van fer de la neu, un producte costós d’obtindre. Calia recórrer a l’avituallament dels nevaters que l’obtenien de les caves situades en l’ombria de la Mariola. Els ontinyentins en els segles XVI-XIX la utilitzaven com antitèrmic per abaixar la febre. Este remei terapèutic el trobem documentat en ocasió de l’epidèmia de pesta de 1600. En un primer moment, va ser subministrat pels agullentins de l’anomenat forn de la Neu, tot i que en un principi es negaren per por de contagi, però hagueren d’acatar l’orde del virrei. També el juliol d’aquell fatídic any, aconseguiren també gel procedent de les caves mariolenques a pesar de la ferma oposició d’un regidor de Bocairent que estava disposat a boicotejar l’operació; la seua intenció era comprar tot el gènere i deixar desabastida Ontinyent.
La neu tenia, en la major part d’ocasions, un ús culinari, reservat per a celebracions. Tal va ser el cas de la visita del marques d’Albaida a Ontinyent, el 25 de juliol de 1677, amb motiu de la resolució reial que finalitzava el conflicte comercial per la fira entre les dos poblacions. Les autoritats ontinyentines li oferiren sis fonts plenes de dolços, acompanyades d’aigües de llimó i canella refrescades amb neu procedent de les caves de Mariola.
Pocs anys abans, en gener de 1664 la corporació municipal d’Ontinyent havia signat un conveni amb el batle d’Agres assegurant-se l’avituallament. El batle, Jaume Candela es comprometia durant quatre anys a proporcionar gel —durant la temporada més càlida, que comprenia d’abril a octubre— a un preu de 3 diners l’arrova de dotze onces. D’altra banda, el traginer Josep Guerau s’obligava al transport de 16 arroves de gel (uns 6 quilos) en cada viatge a Ontinyent. A canvi, tenia l’exclusiva de vendre-la en la tenda de neu. El contracte signat penalitzava la falta del producte, excepte si «per algun infortuni d’aygües o desgràcia del macho que la portara».
No hi ha dubte que la neu era una font de riquesa per als pobles de la serra Mariola. Tot un seguit de gent se’n beneficiava: jornalers, morts de fred, que la recollien en pales després dels temporals i que l’emmagatzemaven en les caves; traginers que la transportàven a lloms de cavalleries, embolcallada en palla; negociants que comerciaven amb ella i s’enriquien com la nissaga dels Puig —els antics propietaris de la casa senyorial, ara seu de la biblioteca i de l’arxiu municipal al carrer Tomàs Valls—. Un món ja desaparegut i que és narrat de manera magistral per Paco Esteve, escriptor nascut a Agres, en la novel·la Si ha nevat. Una lectura que recomane.
El canvi climàtic, iniciat a mitjans del segle XIX, comportà una disminució de precipitacions en forma de neu. L’augment de les temperatures junt a la invenció de les màquines per a fabricar gel artificial va permetre la popularització d’un producte que fins aleshores havia sigut difícil d’aconseguir. Les noves tècniques industrials provocaren que, a principis del segle XX, les caves caigueren en desús.
La venda de gel industrial es va popularitzar en els anys cinquanta i primers dels seixanta per l’ús dels armaris-neveres en les cases. Els lectors veterans recordaran la compra de barres de gel en la fàbrica de Descals, en la costereta del molí. L’aparició d’un nou electrodomèstic, la nevera-congelador, ha permés disposar de glaçons de gel sense limitacions i la conservació d’aliments sense restriccions.
Conforme passen els dies, note que la neu de la Mariola comença a desaparèixer. Les caves, en canvi, continuen —algunes mal que bé— en peu. Quan vinguen temps millors —que de segur vindran— la cava d’en Miquel,construïda a expenses de la ciutat de Xàtiva, la de Sant Blai, la monumental cava Arquejada... són dignes d’una merescuda visita perquè formen part del nostre patrimoni històric.
