Terrateig es pronúncia vulgarment amb la primera «e» tan oberta, que directament sona «a», «Tarrateig». Vicis cacofònics per contagi, sense corregir, però que no plantegen cap queixa per part dels aborígens, que també el tenen. Està dins del conjunt o cercle de pobles menuts de la Vall, però és important. De fet, té la principal clau d’entrada i eixida a la comarca des de, o cap a, la mar. A pesar de que l’antiga carretera no el perjudicava, perquè estava retirat, —tret de quatre casetes que van baixar fins topar i superar-la—, l’actual autovia que mor o comença allí, no li afecta. És el poble més saforenc de tots, no sols per fitar-hi, sinó per desconnexió de la Vall i perquè Ontinyent no els sona de res.
Al casc urbà, destaca el Palau del Baró de Terrateig, títol antiquíssim de 1353 encara en peu. Els barons ocupen la cinquena posició en l’escalafó dels títols nobiliaris, sols per davant del de «señor». Poca cosa, però tot i que l’edifici no impressiona ni als del poble, el títol que el sustenta sí. Per raons difícils d’explicar ací, la baronia acaba en mans de Jesús Manglano i Cucaló de Montull, primer alcalde de la València franquista (1939-1943). També era Baró de Cárcer i de Llaurí, tots pobles sense rellevància, però que don Jesús, amb uns cognoms tan solemnes, carlista i amic de Franco, podia ser baró de qualsevol poble si hagués volgut, pense jo.
Seria com seria políticament, sense disculpes, però era molt llest i estava ben situat. I li ve a la mà l’oportunitat de comprar a València un palau que tenien per donació pietosa les mongetes dels Vells Desemparats i que van haver de vendre-li’l per fer caixa a fi de poder atendre l’objecte de la seua missió: la protecció de las «señoras pobres vergonzantes». Actualment, els Manglano de la Lastra, fills seus, viuen al fantàstic palau del Baró de Terrateig, que tot i ser massa ostentós i potent per a tan poca cosa de títol, és una joia arquitectònica ubicada darrere de la plaça del Temple de València.
Terrateig té l’honor d’haver estat visitada pel nostre frare predicador més universal, Vicent Ferrer, que va fer el sermó dalt d’una olivera —era baixet— a l’ermita del seu nom. Lamentablement ni està l’olivera original, que va ser tallada per a llenya, ni l’ermita és l’autèntica, sinó una nova versió d’estil «gòtic» construïda fa quatre dies, el 1883, amb una enrevessada i avorrida llegenda de dedicatòria al frontispici que resulta extenuant de llegir.
Allò del sermó, passà el dia 9 de novembre de 1410, poca broma, i jo hui donaria el que no tinc per haver escoltat i vist al frare dominic: pur nervi, convincent, comprensible i apocalíptic, amb el seua salutació inicial per encetar el discurs: «bona gent...», i amb el ditet en alt com se’l representa voltat per la llegenda «Timete Deum», tingueu por a Déu. Fou, sense cap mena de dubte, el primer orador mediàtic de la història, el que portava darrere seu milers de persones seguint-lo i que allà on arribava, es declarava dia festiu. Espectacular.
Entre palaus, títols nobiliaris i sermons, he consumit quasi tot el crèdit de text que tinc per article —700 paraules— i encara no he dit res del temps actual. Com per exemple, l’economia que ja no està basada principalment en l’agricultura. O de la pansa, que va arribar a tindre 29 riuraus a penes fa cent anys. O del Morquí amb la fabriqueta de licors que s’abastia del seu raïm, amb el famós «puruva», pur raïm en castellà, i que ha acabat sent un barriet autònom de gent de Gandia i estrangera.
El 23 de gener de 1995, Terrateig es convertia sense buscar-ho en notícia de telediari nacional. Era el dia que ETA assassinava Gregorio Ordóñez Fenollar, fill de la que eixe mateix any i durant tres legislatures més, seria alcaldessa del poble: Consuelo Fenollar. Un fet dramàtic amb nefastes conseqüències, sols compensable per la figura universal de Casimir, mestre de mestres i amant dels detalls de la terra.
