L’home és un llop per a l’home». En el segle XVII, el filòsof Thomas Hobbes resumia així el suposat estat natural dels humans, l’aposta aferrissada per l’interés propi en contra del bé comú. Els xiquets apropiant-se de qualsevol objecte (és meu!) representarien aquesta pulsió modulada amb l’educació i la introducció de valors com la solidaritat i la cooperació. Però què passa si, durant dècades, l’educació i el corrent d’opinió general van en sentit contrari?
Ho dic perquè la decisiva guerra cultural al voltant de la contribució fiscal l’estan perdent els partidaris de l’equitat. La revolució conservadora de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, encara vigent, va fer saltar el contracte social (la solidaritat interclassista) pels aires. La caiguda del Mur de Berlín, ja ho sabeu, va fer la resta.
D’aleshores ençà s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu un discurs quasi impossible de contrarestar que bombardeja sense pietat qualsevol intent d’introduir vectors d’equitat en les polítiques fiscals. Evasió fiscal i frau a banda, el sistema tracta de garantir que qui té més, pague més. Però mai és en la mateixa proporció. I allà on governa, la dreta neoliberal fa que la desproporció siga encara més sagnant: Madrid aprofita els ingents recursos de ser capital de l’Estat per fer competència deslleial a la resta de territoris.
No és una broma: l’Agència Tributària Valenciana (ATV) calcula que entre 2008 i 2013 al voltant de 3.000 persones canviaren de domicili fiscal, incloent uns 300 grans patrimonis valencians. Parlem de molts recursos, però no tants com els perduts a causa del frau. El problema de fons és la dialèctica justificativa: es paguen massa impostos, sostenen, que van a parar a les paguetes, el suposat exèrcit que viu de tots nosaltres sense fer un pal a l’aigua (del frau amb ajudes empresarials se’n parla menys), i els capritxos dels polítics. La picaresca existeix. Els excessos polítics i burocràtics, també. Passa que el gruix dels diners van a sostenir el sistema per garantir l’atenció sanitària, social i educativa al conjunt de la població. I ací rau el problema. Que els més acabalats tinguen la mentalitat de «jo m’ho pague, ja s’ho faran», té lògica. Però el darwinisme social impregna ja totes les classes. Està en l’ambient. És la derrota de la mentalitat solidària. No sé si definitiva.
