El Mestre Puig, un pedagog universal

Corria el fred mes de gener de 1911 quan arribà a Xàtiva la notícia de la mort de Juan Bautista Puig Crespo. De seguida la premsa local liberal es va plenar d’editorials i articles d’opinió, on un mestre republicà, un periodista liberal i un notari conservador, escriviren sentides necrològiques, analitzant la seua figura des de tres punts de vista ben diferents, per arribar a una mateixa conclusió: «Era un gran maestro que luchó por la cultura popular, constructor de la Pedagogía nacional».

Un home, per tant, que intentà reformar el sistema educatiu des de baix cap a dalt, totalment el contrari que ara, on les reformes venen imposades de del poder sense cap mena de consens, generant un enfrontament entre el món de la pedagogia i els docents. Hui competències contra coneixements, i abans laïcisme contra clericalisme. I és que a Espanya, el món educatiu mai ha viscut en pau, llevat de les èpoques de les grans dictadures, que tendiren a prohibir tot allò que qüestionara la pàtria espanyola, la religió catòlica o la família tradicional, greu conseqüència de fomentar el lliure pensament.

El mestre i doctor en ciències de l’educació per la Universitat de València, Vicent Torregrosa Barberà, va publicar l’any passat el llibre «Juan Bautista Crespo, un mestre amb ideals», on reconstrueix la biografia del mestre Puig en el context que li va tocar viure. El professor ha intentat recuperar la seua silenciada veu. La d’un mestre que va intentar construir un escola on el lliure pensament, la ciència, i el racionalisme deixaren de costat principis tan irracionals com la pàtria, la religió, o el pensament que no qüestionava res, els quals esdevenien en dogmes de fe a inculcar. Va nàixer Juan Bautista Puig Crespo al carrer Santes a 1862. Es va criar a una ciutat que no tenia suficients escoles. Tot depenia de la iniciativa privada de mestres voacionals, d’institucions eclesiàtiques, i d’un grapat de mestres nacionals, que representaven a l’escola pública, que formava patriotes i no ciutadans. Malgrat les diferents perspectives ideològiques, existia el consens, que el gran problema de Xàtiva, era el de l’analfabetisme i la ignorància. Si bona part de la població jove i adulta no sabia llegir, ni escriure, ni contar, Xàtiva no podria mai prosperar, ni econòmica, ni socialment. El professor Trorregrosa, a través de la vida del mestre Puig ens apropa els valors de l’escola Moderna que volia reformar des de baix el sistema educatiu seguint els principis de l’educació de la filosofia krausista, inspiradora de la Institución Libre de Enseñanza, que defensava la llibertat, l’ètica i la tolerància com a factors regeneradors d’un home que volia lliurar-se del pes de la Divina Providència.

Juan Bautista Puig va ser un mestre de vocació tardana. Fill d’un teixidor. No s’orientà cap el món de la docència fins als trenta anys, després de treballar com a fotògrag, periodista, i ser l’encarregat de la correspondència d’un banc de Xàtiva, i passar per dos matrimonis. Quedà vidu de Salvadora Benet, morta durant el part de la seua primera filla, Júlia, i tornar a casar poc després amb Modesta Villena, la qual va ser la seua companya de vida fins a la resta dels seus dies, a la que ell deixà vídua, després de tindre cinc fills més.

Sense recursos per a estudiar, va esdevindre en un gran autodidacta, capaç d’aprendre moltes coses, des de francés fins a taquigrafia i comptabilitat. Tot ocasionat per un obligat sedentarisme causat pels seus problemes físics, era geperut, «patizambo y contrahecho», segons les necrològiques de l’època. Allò no li restava potència al seu fort caràcter, ni carisma, en la lluita pels seus ideals educatius que bevien de l’escola laica proposada pel pensament republicà i socialista. La seua profunda cultura general, el gust per l’escriptura i la capacitat per a fer-se entendre li portaren a fundar una escola, i un setmanari d’orientació republicana, Antorcha, d’efímera existència. La seua proposta d’obrir una nova escola a Xàtiva, d’ensenyament laic, naturalista i racionalista, li va enfrontar amb l’església i els sectors més conservadors de l’ensenyament en veure’l com un intrús, sense titulació acadèmica oficial, i que a més defensava l’escola sense Déu. Fracasat en tots dos projectes, va presentar-se per lliure a les oposicions, i després de traure’s l’acreditació de Mestre Nacional, va decidir començar a lluitar contra aquell sistema educatiu des de dins, buscant una destinació en el ensenyament públic oficial. Va passar per dos centres fins arribar a la Casa de Beneficència de Saragossa. Una institució en mans de l’estat, que l’havia reconvertit en un centre educatiu. Arribava Puig a la capital aragonesa coincidint amb el Desastre de 1898, on la pèrdua de les últimes colònies de l’imperi espanyol provocà tota una crisi nacional, que va revitalitzar els moviments a favor de noves propostes educatives.

Esdevé en regeneracionista, i impulsà una escola racional i científica, laica, que fomente el lliure pensament i erradique la pedagogia dels premis i càstigs, i forme ciutadans amb valors cívics i compromís social per millorar el seu entron. Per a ell, educar és ensenyar al xiquet a resistir al món. Amb l’ajuda de l’editorial Dalmau-Carles, publicarà moltísims materials didàctis, que ajuden a dotar el coneixement d’utilitat social com el Tratado de tecnicismos, que ajudava a conéixer paraules mitjançant imatges, o un nou mètode per aprendre cal.ligrafia, a llegir, o a inculcar nocions de geometria.

Morí amb 48 anys, com a docent de l’escola de la Casa de la Benificència de la capital aragonesa, sense perdre els seus arrels. El company de Xàtiva, Salvador Martínez, el visità a l’escola de Saragossa, i va dir d’ell que estava formant un exècit preparat per a combatre la fam i la ignorància. El notari Enrique Tormo, de pensament monàrquic i clerical, va dir d’ell que malgrat el fossat ideològic que els separava, Puig era tot un «ateniense, un Kant en miniatura», que havia revolucionat la forma d’ensenyar gramàtica i geometria. I el periodista Alejandro Bellver, des d’una òptica liberal, va dir que havia transformat la ignorància en saber, i el fanatisme en racionalitat.

Tots tres el consideraren com un «propulsor de la pedagogía nacional, padre de la escuela española del siglo XX».

Suscríbete para seguir leyendo