Joan Amèric: “Em queda per fer tot”

Soc conscient de la responsabilitat, en positiu. M'ho prenc com un luxe professional i un regal del destí. Perquè va ser ací, al Gran Teatre, on vaig viure com a espectador adolescent les primeres actuacions que em van impactar; la gran Maria del Mar, Lluís Llach, Els Joglars, Pepe Rubianes..., artistes que, probablement marcarien l'ADN del meu camí posterior com a artesà de cançons. I, clar! Que ara trien un concert meu per a celebrar el centenari d'aquell mateix Gran Teatre és un motiu preciós perquè se'm fique la pell de gallina. Però la pressió me la pose jo mateix i en cada actuació, una pressió estètica, professional, de considerar important fins al mínim detall i treballar amb un equip humà i tècnic extraordinaris.

Regal del destí?

Això del destí ho deia perquè, contràriament al que es puga pensar, a Alzira, no és on més em contracten. De fet feia 6 o 7 anys que no em programaven. No sé... és com si el guionista del destí tinguera perfectament preparat el seu pla; fer-me esperar per a regalar-me després la Gran actuació. Com es pot veure, tot és una mica màgic en aquesta actuació.

Quins temes inèdits sonaran?

Faré tres blocs de cançons, les cançons que relaten la meua història com a autor, dues inèdites i dues d'altres autors que admire. Les inèdites es diuen " Si arribara el dia" i "Tornaré a Sant Joan". Pot ser també en faré una tercera que es diu "Aigües Vives" però aquesta no la puc assegurar, ho sabré en el moment. És una cançó que mai no he pogut acabar de cantar-la sencera sense que se'm fa un nus a la veu i l'he d'aturar. Veurem...

Diu que els enamorats ‘diem’: “t’estime, t’estim i t’estimo”. Mai és tard per l’amor?

Clar que mai no és tard per a l'amor. I si algun dia ho és no voldré que compten amb mi. L'amor és un motor. Sense ell no hi ha moviment ni somnis ni projectes ni ganes de millorar ni res de res. Jo ho veig així. Parle de l'amor com a concepte generós i ampli dins del qual, òbviament, entenc l'amor a una altra persona, l'estima, etc... però, per a mi, aquest és un subconjunt d'aquell.

Per primera vegada canta dos peces que no són seues, el primer «M’aclame a tu» de Vicent Andrés Estellés adaptat per Ovidi Montllor i Toti Soler.

Cert, mai no hi havia inclòs als meus concerts cançons d'altres autors. Ara ho he sentit així i així ho he fet. Pensem que " Perquè soc poble... un País enamorat" canta la vida d'aquest trosset del món on els enamorats diem t'estime, t'estim i t'estimo. És a dir, canta l'existència del nostre País vertebrada a través dels enamorats i enamorades. Però no és un cant que es vulga mirar el melic, és un cant que vol mirar el món. Això sí, amb els nostres propis ulls, no amb els ulls de ningú baix l'argument que ens va guanyar una guerra fa tres segles i que a partir d'eixe moment intentara substituir allò que som per allò que és ell. Incloent els ulls. Ho dic perquè "M'aclame a tu", personalment, em sembla una de les creacions més precioses de la nostra cultura popular i "Yo vengo a ofrecer mi corazón" és una de les cançons del món que més m'emociona. L'adaptació que faig de la " M'aclame a tu" té una sonoritat bastant atlàntica, brasilera fins i tot. I per a pegar-li la volta, la cançó de Fito (després de dos anys de treball) té una sonoritat bastant mediterrània, l'he portada a la meua forma de cantar, amb melismes vocals perfumats de valencianitat No sé... és el plaer de la mirada amiga entre pobles que es respecten a si mateixos i als altres pobles.

Després de tants anys en l’ofici, si mira enrere que veu?

Després de tants anys d'ofici si mire enrere veig un regal, el privilegi i la sort de poder viure fent l'ofici que m'apassiona. I a més, sincerament, per a mi és més que un ofici, és una manera de viure, mirar, sentir, contar i sobretot Cantar. L'èxit és això i per tant em sent molt afortunat.

Què li queda per fer?

Aquesta és la resposta més fàcil; senzillament em queda per fer tot. Sempre és començar, fer, caminar, si no cauria.