L’inabastable Òscar Briz pren el Principal

Òscar Briz és una mena d’home subterrani de la música alternativa valenciana. Amb quatre dècades d’incansable carrera, des de CODA i Banderas de Mayo -les primeres formacions anglòfiles en les quals va militar allà per la dècada dels 80- fins al seu últim disc, Amor i psicodèlia en temps de virus, el músic de l’Alcúdia ha fet de la vocació virtut artística expressada en una inabastable quantitat de treballs, col·laboracions i concerts.

I aquest dissabte Òscar Briz farà alguna cosa pareguda a abraçar el fet inabastable amb un concert al Teatre Principal de València, missió que ell mateix reconeix que és poc menys que impossible. «Per fer això el concert hauria de ser tan llarg com un del Bruce Springsteen almenys, i no és el cas», explica. Per això, presentarà només «una part de l’obra feta, una part de les possibles amb la que em sent a gust ara mateix, amb els músics que m’acompanyen actualment i els que s’hi sumaran per interpretar-la al Principal».

Briz ha triat per aquesta nit un repertori que treballa últimament més part d’una obra «àmpliament desconeguda per la majoria» a parer seu «i que considere que val la pena conéixer». «Potser al concert hi haurà més d’un o d’una que descobrisca una gran cançó que havia passat per alt, això almenys espere», afegeix.

I el grapat de cançons bones d’Òscar Briz assoleix dimensions ditiràmbiques: «Carolina dins d’un pou», «AP7», «La llum es presenta si la crides», «Llavor voladora», «El caminant»... Un repertori caracteritzat per la diversitat del llenguatge, l’ampla paleta de colors musicals, la personalitat de les lletres i un gust concret a l’hora de triar les melodies i harmonia de cada peça, segons desgrana el propi cantant.

Altre element comú, tal com solen apuntar els crítics quan parlen de la carrera musical del de l’Alcúdia, ha sigut la insubornable independència, malgrat tot el dolent (i el bo) que això comporta. «Ara ja s’ha oblidat bastant, però per la meua generació i durant molts anys, fer res que sonara ‘comercial’ o adoptar això com a objectiu era anatema -recorda Briz-. Després et fas gran i tal vegada canvies el teu punt de vista perquè no deixa de ser com pegar-se un tir al peu, però de jove això era inqüestionable».

Diu Briz que, en perspectiva, sempre ha triat la llibertat creativa com un fet innegociable. «D’això per descomptat es paga un preu, ho vaig entendre ja fa molts anys», lamenta. El pagament comprén pot ser una diferència entre el reconeixement que hom reb de la crítica i els companys de professió i la relativa popularitat del projecte.

Davant d’açò, Briz considera que les raons per les quals més gent no coneix la seua música cal buscar-les en la resposta a preguntes com «quins mitjans de comunicació estables, especialitzats, longeus i referents hem tingut ací», «com pot el públic conéixer la gran varietat de propostes que hi ha més enllà de la festa si no tenim presència contínua» o «perquè no creguem prou en allò nostre». «La idiosincràsia del gran públic valencià és la que és, però això també es treballa i, per tant, pot canviar», considera.

I ha un altre fet decisiu en l’evolució popular d’Òscar Briz: el canvi que decideix fer en un moment de la seua carrera el cantautor d’arrel anglosaxona que passa del castellà i l’anglés com a llengua vehicular de la seua música al valencià. «Els indies són anglòfils com jo per antonomàsia, ho prefereixen en anglés o en tot cas, en castellà», proclama. Per tant, confessa que la seua particular situació dins de l’escena musical valenciana és un poc frustrant «però qui no tinga un punt de frustració en aquesta professió que alce la mà». 

«Puc dir que no tots, però molts dels qui em coneixien, seguien o fins i tot eren fans de Banderas de Mayo, valencianoparlants la majoria, no han continuat prestant-me atenció en els darrers vint-i-tres anys de carrera en solitari», assegura.

En conclusió, per la manera d’entendre el pop entre el punt anglosaxó i el Mediterrani, Òscar Briz és com una mena de baula entre aquella generació perduda de Laguarda, Bustamante i Palmero i les noves bandes i artistes valencians que prenen la tradició i la llengua com un element més de la contemporaneïtat. «A vegades m’he preguntat si no em vaig quedar en terra de ningú -reflexiona-, però sé que no, hi ha molts altres que han hagut d’adaptar-se i resoldre els seus dilemes de la mateixa manera que ho he fet jo, simplement fent allò que u creu que ha de fer en cada moment».

Suscríbete para seguir leyendo