Maria de Castella, la reina ‘influencer’ a l’ombra d’Alfons el Magnànim

Possiblement el nom d’Alfons el Magnànim li sonarà més que el de Maria de Castella. La reina de la Corona d’Aragó durant el segle XV va passar a la història a l’ombra del seu marit, amb ‘fama’ de submisa, devota i prou desapercebuda, malgrat haver exercit en la pràctica un poder inusual per a ser una dona a l’època .

Així ho explica Carme Rosario Torrejón, doctora en Història de l’Art per la Universitat de València (UV), en el llibre Maria de Castella, reina d’Aragó (1401-1458). Art, arquitectura i poder.

Editat per la Diputació de València, l’autora presenta una reina pràcticament desconeguda fins ara, amb un gran interés per l’art, i gestora -des del punt de vista social, religiós i polític- de la part del regne que li ‘deixa’ el seu marit, doncs cal recordar que Alfons el Magnànim es va instal·lar a Nàpols (on també va morir) amb la seua Cort i ella va romandre als territoris de la península i, sobretot, a València, amb la ‘potestas’ que ell li va atorgar.

Presentació este divendres

El llibre -que forma part de la col·lecció Bocins i es presenta este divendres a la Facultat de Geografia i Història (UV) a les 19:00 hores- és, en part, resultat de la tesi que va defendre Carme Rosario Torrejón, que reconeix que Maria de Castella ha sigut “un personatge molt poc estudiat”, “obviat pels historiadors” i considerada “secundària”. “S’havien fet alguns treballs, posant-la sempre baix les ordres del marit i sense capacitat d’iniciativa”, reconeix.

Creu que, possiblement, una de les raons de què la història no li haja fet justícia és el paper important d’Alfons el Magnànim en l’impuls al Renaixement, una “modernitat” que “contrastava” amb la reina “ancorada en els paràmetres medievals i en la religió”.

Maria de Castella (o de Trastàmara, primogènita de Caterina de Lancaster i Enric “El doliente”) va governar entre 1416 i 1458 i, segons l’autora, “va portar les regnes del govern peninsular de la Corona”, intervenint en disputes entre els ordes religiosos, fent front a problemes polítics o a desobediències dels nobles, a més d'evitar una guerra entre el seu marit i el seu germà. El rei no va dubtar en posar-la de lloctinent en la seua absència i, per exemple, als 18 anys ja va presidir les corts catalanes, s’explica al llibre.

“Coneixia les últimes modes del moment”

Més enllà d’este poder, ‘Maria de Castella, reina d’Aragó’ també és una espècie d’influencer cultural de l’època. La publicació relata com “coneixia les últimes modes del moment” quant a estètica, i també va ser una gran difusora de les arts i l’arquitectura del seu temps. Comprava retaules, teles, peces d’orfebreria… a vegades de França i Itàlia; era amant de les Veròniques i retaules seus, peces de ceràmica o catifes amb les seues inicials estan en museus de Frankfurt, Londres o els Estats Units.

“Moltes de les peces o llibres que tenia els regalava als nobles o a gent que coneix; influenciava a la gent del seu voltant. Cal tindre en compte que, a l’època, els reis eren els referents de la cultura i la imatge. Els copien els nobles, a estos els burgesos… Són com un model a estudiar, l'avantguarda”, explica l’autora.

Malgrat ser impulsora del que s’ha anomenat l’Observança -tornar a les arrels del franciscanisme d’austeritat- “ella era una reina i això no llevava que volguera vestir amb les millors teles que hi haguera”. “El seu caràcter pietista i devot no la limitava a fi de gaudir d’uns gustos refinats i d’importar joies i obres d’art d’altres països”, es pot llegir al llibre.

Entre el Convent de la Trinitat i Vivers

Entre altres coses, la petjada de Maria de Castellà a València passa pel Monestir de la Trinitat -que ella va recuperar i on va portar a les clarisses- i on està soterrada (no amb la resta dels reis ni a Nàpols, “per a reivindicar la seua persona de forma individual"); també va reformar el convent de Jesús i altres a Borja o Saragossa.

La reina va viure i morir a València, una ciutat en la qual se sentia còmoda pel seu clima suau que no empitjorava la seua malaltia, i on es va instal·lar al Palau Reial de Vivers, ara desaparegut.

L’obra de Carme Rosario Torrejón es centra en el vessant artístic de la figura de la reina, però sense oblidar el context de l’època, un treball acurat que, fins i tot, compta amb una cronologia de tots els viatges que va fer la monarca.

“És un llibre divulgatiu perquè està basat en fons històrics i documents, fet per a tots els públics, enquadrat en la figura de la reina i el moment que va viure. És una panoràmica interdisciplinària del segle XV”, afirma l’autora.  

Suscríbete para seguir leyendo