Des de fa uns mesos, cada dia a boqueta de nit, Olivia Masini duu a terme el mateix ritual: arrossega la tina de llautó davant de l'estufa, l'ompli d'aigua calenta i hi vessa la solució de iodur de potassi, llúpol i genciana que el metge ha prescrit al seu marit. Després, observa amb tristesa com l'astènia general s'ha apoderat del malmés cos d'Il Valenziano i ha esborrat els encants que la van seduir quan era una jove cantant d'òpera a Madrid. Tot seguit, hi acosta un parell de canelobres i el deixa sol amb les seues cabòries.
Darrerament, el compositor rememora sovint la seua arribada a la ciutat de Sant Petersburg. La capritxosa emperadriu de Rússia, assabentada de l'èxit que havia obtingut als millors coliseus d'Europa amb Una cosa rara i L'arbore di Diana, li havia sol·licitat els seus serveis com a mestre de capella. «Obres d'una altra espècie!», murmura mentre clou els ulls. «Això vaig fer. Un grapat d'obres sotmeses a la supervisió de Caterina II, drames edulcorats concebuts per il·lustrar i educar. Representacions plenes de mares abnegades, enemics dòcils i una monarca amb autoritat absoluta que propicia un final feliç! Res a veure amb la meua producció anterior!», pensa. No pot evitar somriure amb picardia tan bon punt li venen al cap les notes secretes perfumades, plenes d'invitacions a cites privades, que rebia les nits que estrenava les òperes adaptades al gust de la sobirana. «Aprofita l'ocasió, Martini!», li deia Lorenzo Da Ponte, el llibretista italià amb qui va col·laborar en diversos projectes. Un consell que va seguir al peu de la lletra. Tanmateix, ja no hi ha res de l'atractiu i de les habilitats amatòries que atribuïen a Il Valenziano a la cort russa. La infecció venèria li rosega les entranyes. Una degeneració ràpida i dolorosa que intenta pal·liar sense massa èxit amb píndoles de clorur i opi.
Tot s'ha acabat. Tot queda molt lluny: l'inici de la seua carrera, l'1 d'agost del 1760, quan, amb només sis anys, va ingressar al cor de la catedral de València; el pas per la cort madrilenya; l'estada a Nàpols; la glòria viscuda a Milà i a Viena, on va compartir llibretista amb el jove Mozart; les espectaculars representacions a l'Ermitage€ Ara quasi ningú no taral·leja les melodies basades en peces populars catalanes i seguidilles valencianes que junt amb elements de l'òpera italiana el van fer famós temps enrere. «¿Algú recordarà el nom de Vicent Martín i Soler quan siga soterrat al cementeri de Smolenskoie?», es pregunta. Tanca els ulls de nou. Malgrat els anys que el separen de la seua infantesa, nota sobre el rostre la calidesa de la llum esclatant de València i, per un instant, torna a ser aquell xiquet que avançava amb pas ferm per la nau central de la seu agafat de la mà de son pare.
